El 15-M milions de persones vam sortir a les places. Per un moment, semblava que el canvi era a tocar. Setmanes després, però, el PP guanyava les eleccions amb majoria absoluta. Quedava clar que la batalla seria molt més llarga del que l’entusiasme feia preveure.

Avui a Catalunya ens trobem una situació similar amb l’agreujant que, en aquest cas, ni tan sols n'hi ha prou amb guanyar les eleccions i tot indica que la batalla serà molt més llarga que els 18 mesos promesos. Caldrà preparar-se i posar la mirada llarga.

Aquests dies totes les mirades estan posades en allò que passi al Parlament, en la investidura i en la dura negociació dels partits. Efectivament en aquestes decisions ens hi juguem molt. Però seria un error pensar que ens ho juguem tot. 

El filòsof francés Alain Badiou proposa analitzar la realitat dels canvis polítics utilitzant aquesta mirada llarga. En aquesta anàlisi el concepte d’esdeveniment és fonamental. Segons Badiou un "esdeveniment" és un fet puntual que té la capacitat d’afectar de forma profunda i irreversible la manera en que una disciplina, una relació o una societat s’entenen a si mateixes. Aquests "esdeveniments" però, malgrat la seva profunditat, moltes vegades no tenen la capacitat de traduir aquesta nova consicència de forma instantània. De fet, sol ser tan gran el sotrac que provoquen que l’afectat pugui necessitar bastant temps per respondre i donar sentit a allò que en un periode molt condensat de temps ha descobert. 

La massiva revolta que va tenir lloc a les portes dels col·legis l’1-O i l’aixecament popular del 3-O que va posar el Rei en escac respón gairebé a la prefecció a la definició d’esdeveniment de Badiou: ningú no s’esperava que això pogués passar. Ningú esperava que l’acció en qüestió superés els límits de la desobediència màxima pensable fins llavors. Ningú havia, fins llavors, estat capaç de superar la dicotomia "indepe-no indepe" instal·lada durant anys al tauler polític català. Ningú havia previst un discurs capaç de respondre a la realitat que es va veure als nostres carrers. De fet sembla que encara ningú és capaç de donar la resposta que l’esdeveniment mereix. 

I això ens porta a la següent caracteristica que defineix els esdeveniments de Badiou: cal ser fidels al seu mandat. Cal comprometre’s amb la nova realitat sorgida de l’esdeveniment, fins i tot si aquest compromís ens exigeix trencar amb els marcs en els quals ens moviem abans de la seva arribada. Cal ser fidels al mandat i no caure en la temptació d’intentar reconduir la seva força cap a posicions prèvies, enara que aquestes siguin còmodes. Cal aventurar-se en allò desconegut. 

L’esdeveniment de Badiou -com ens explica Amador Fernàndez-Savater- requereix sobretot, molta política. Política que vagi molt més enllà d’allò que pugi passar a les properes setmanes amb aquestes institucions i amb aquests partits pre-1-O. L’esdeveniment requereix política que doni sentit i duració a l’esdeveniment i que en tingui cura.  I de vegades tot això, necessita temps. Preparem-nos per la batalla llarga de Badiou.