El meu pare va educar-me en la creença de què la meva veu importava, que la veu de cadascú era imprescindible. Veus discordants, expressions diferents, totes havien d'escoltar-se.

Algunes vegades expressar les nostres opinions sinceres provoquen desconhort. Les paraules que expressen opinions poden fins i tot ser feridores, impopulars, però això no pot impedir, no ha d'impedir, expressar-les.

Certament, a vegades les nostres paraules expressen opinions que ja han expressat altres persones i celebrarem la coincidència; a vegades la mera repetició d'opinions coincidents no és l'expressió de les nostres reflexions sinó l'adhesió a un corrent d'opinió.

Sóc una dona d'acció política, he militat durant dècades en organitzacions polítiques: Segueixo pensant que la millora de les nostres societats és una tasca col·lectiva, que l'acció individual val per què val però no és un mecanisme de transformació social. Tot i això, una cosa és compartir un projecte polític i altra molt distinta repetir mimèticament frases fetes que no són fruit de reflexions personals.

Sentir-nos vinculats a una determinada causa no pot anul·lar-nos el pensament propi. Repetir una vegada i una altra una frase dita pels que considerem propers a les nostres posicions no aconseguirà que es faci realitat. La transformació de la realitat necessita una determinada correlació de forces, un horitzó definit i una estratègia intel·ligent i viable.

Escric aquestes reflexions al voltant de les idees preconcebudes quan analitzés el judici en el Tribunal Suprem amb persones de diversa adscripció política.

Pels que creuen que l'acusació de rebel·lió no és cap despropòsit, totes les declaracions de testimonis, per molt inflats que siguin els seus relats i per molt forçat que sigui el procediment de convertir en violència greus incidents que certament es produïren però que no van més enllà de desordres ja viscuts en altres conflictes socials; totes aquestes declaracions els ratifiquen en la posició que ja mantenien amb anterioritat.

Tots els que insisteixen en què no es jutgen fets sinó pensament polític independentista, en la declaració dels testimonis no hi ha cap fet mínimament reprovable, només mentides.

Queda molt judici encara, queden molts testimonis, molts peritatges, moltes proves documentals i la redacció d'una sentència de gran rellevància i que serà analitzada i interpretada des de posicions contraposades, intentant utilitzar-la per ratificar postulats preexistents.

Les emocions han jugat un paper molt important en el debat polític dels darrers anys. La inadequada utilització de les emocions ha despertat la inacceptable catalanofòbia ja utilitzada en altres passatges de la història. Tot si val per aconseguir vots, fins i tot, enfrontar pobles, cavar esvorancs.

Una part important dels catalans tenen tot el dret a desitjar la independència de Catalunya. Però no poden fer-ho com si l'ordenament jurídic no els vinculés. Com si les lleis i els tribunals només fossin respectables si els donen la plena raó. Com si les cambres legislatives no fossin fruit del sufragi universal.

Traslladat al judici on uns veuen empentes, altres asseguren que hi havia violència extrema. On uns veuen indignació altres asseguren que hi ha odi.

Retorno una vegada i una altra als dies que ara es jutgen i em pregunto com el govern de l'Estat va actuar tan negligentment. Com podien pensar que era la inacció política el que els havien encarregat amb el seu vot els ciutadans. Per què s'havien presentat a les eleccions per ocupar la màxima responsabilitat política de l'Estat si pensaven entregar a jutges i policies la seva obligació de resoldre conflictes.

I com el nostre govern podia afirmar "referèndum o referèndum" sense tenir en compte la dificultat de fer-lo viable. Com podien creure que els advertiments de lletrats de les nostres pròpies institucions i d'alts servidors de la seguretat pública s'havien de desatendre i no explicar-los a la població. Perquè el Tribunal Constitucional serveix quan ens dona la raó però s'ha de desatendre quan comunica el desencert del camí triat.

Els que reneguen de les lleis han de saber que només les lleis poden fer possible la república que desitgen. Els que aplaudeixen la insòlita i apocalíptica acusació de rebel·lió necessiten acceptar que les institucions polítiques tenen l'obligació de canalitzar i donar solució als problemes i no esperar que els jutges facin la feina dels governs.

En psicologia i en dret, aquest comportament es diu biaix de confirmació. Tot el que anirà passant a partir d'ara només s'escoltarà en la versió que confirmi el que ja pensava abans de començar el judici. Fins i tot la lectura de la sentència, com els resultats d'una nit electoral, seran llegits en clau de confirmació de les tesis preconcebudes. La instrucció del jutge Llarena ha fet molt mal donant tota mena d'elements per al biaix, sobretot la impietosa presó preventiva.

El que en psicologia i en dret es diu biaix de confirmació, en política es diu fanatisme. El nucli del fanatisme és la manca de disposició a canviar d'opinió. Com més complicada és la situació política, més cal la reflexió i el fanatisme impedeix la reflexió.