Des que dijous passat va inaugurar-se el nou format de la Supercopa d'Espanya fins que aquesta nit no se'n sàpiga el campió, els mitjans de comunicació espanyols hauran tingut la vista posada a l'Aràbia Saudita, el regne governat amb mà de ferro per la casa dels Saüd que dóna nom al mateix país. Per aquesta deslocalització de la competició, la Federació Espanyola de Futbol ha rebut l'aportació de 40 milions d'euros del règim saudita.
L'Aràbia Saudita es regeix a partir de l'Alcorà i l'aplicació de la xaria. No hi ha partits polítics, ni eleccions –a les municipals, les últimes celebrades fa quinze anys, només hi van participar homes- i els poders del rei són els de la tradició. Sunnita, la monarquia saudita estén l'islam amb la construcció de mesquites i madrasses arreu del món, amb les quals teixeix una xarxa de suport per al desenvolupament i mesures contra la pobresa que generen adhesió a una visió de l'islam estricte.
El Rei és Salman Ibn Abd-al-Aziz Al Saüd i l'hereu al tron és el Príncep Mohamed bin Salman, qui va assumir l'assassinat del periodista Jamal Kashoggi aquest setembre passat, tot i assegurar que no n'havia donat el consentiment. Salman és, encara que sembli paradoxal, el buc de proa amb què Aràbia aspira convèncer el món de gestos de modernitat. A ell se li atribueixen les tímides mesures d'obertura com la restricció dels poders de la policia religiosa, el permís perquè les dones puguin conduir o assistir als estadis de futbol.
L'economia del país es basa en l'exportació del petroli (ostenta el 24% de les reserves mundials) i això l'ha convertit en un soci privilegiat de les grans potències europees i, especialment, dels Estats Units. La voluntat de diversificar l'economia del país com a destí turístic explica que aquests dies s'hi celebri la Supercopa o el Dakar 2020.
En aquest article, Ramon Usall descriu la vulneració sistemàtica dels drets humans que succeeixen cada dia a l'Aràbia Saudita. Però la competició han permès generar un relat blanquejador d'un dels règims més autoritaris del món. La portada ahir del diari Marca n'és una de les evidències: un matrimoni saudita, ell amb la samarreta de l'Atlético, i ella amb el tradicional nicab sostenint una samarreta del Reial Madrid. Hem de recordar que aquest diari esportiu és el més venut i llegit de l'Estat espanyol. L'acusació de banalitzar la vulneració dels drets de les dones han valgut que avui el rotatiu sortís en defensa pròpia assegurant que només buscava denunciar aquests greuges.
El cert és que és un dels molts exemples de l'operació de blanqueig. La coincidència amb l'organització del Dakar i la lligueta de futbol ha omplert els mitjans de notícies sobre l'Aràbia Saudita i, amb més o menys normalitat, la línia d'aquest discurs és que, encara que quedi molt per fer, el règim ha introduït millores a favor de les dones. És un dels resultats de la futbolització dels informatius: la frivolització, l'estretor de la mirada sobre la complexitat, la simplificació dels conflictes.
Perquè, és clar, resulta incòmode parlar de futbol i les seves estrelles i barrejar-ho amb la realitat d'un règim que tortura dissidents com l'activista Loujain Al-Hathoul que ha demanat la fi de la tutela dels homes sobre les dones. Una tutela que les autoritza o no a rebre educació, buscar feina, sol·licitar el passaport o sortir del país, casar-se o divorciar-se.
La futbolització és parlar de fets noticiables (els esportius, per exemple) però evitar debats morals i ètics. Al final, la competició de futbol no evitarà que el règim segueixi aplicant càstigs corporals per a dissidents, l'aplicació de la pena de mort, que se celebra en execucions públiques o la nul·la garantia de drets per a les persones immigrades que fan de mà d'obra explotada.
Una simplificació que defuig obrir el focus i explicar el context: la Supercopa, el Dakar, el Saudi Tour, properament, coincideixen amb una guerra civil al Iemen atiada pels saudites contra la minoria houthi (xiïta); les tenses relacions amb l'Iran (també xiïta) o la complexitat de la geoestratègia del Pròxim Orient. És més fàcil fer negocis, si no files tan prim.
Per això parlem de futbol. Perquè és més fàcil d'entendre i, malgrat el VAR, sempre n'hi ha uns que guanyen i uns altres que perden i, ja se sap que sigui futbol o religió, cada poble necessita el seu opi.
Blanquejant la teocràcia
«N'hi ha uns que guanyen i uns altres que perden i ja se sap que, sigui futbol o religió, cada poble necessita el seu opi»
Ara a portada