He estat uns dies a la Vall de Boí i des d’aquest extrem nord-occidental de Catalunya es poden fer algunes reflexions glocals: locals amb dimensió global. Des del meu punt de vista la Vall de Boí és l’àrea pirinenca catalana que ha sabut desenvolupar un model més reeixit de turisme sostenible. La contenció urbanística, el rigor en les condicions estètiques de les noves construccions, la capacitat de situar l’àrea d’allotjament massiu vinculat amb la neu en un lloc sense impacte visual sobre la vall, al Pla de l’Ermita són algunes de les primeres condicions de l’èxit. No diré noms, però molts de vostès deuen tenir el cap el desastre de paisatgisme urbà caòtic que es troba en altres poblacions que són boques d’entrada a Parcs naturals o punts de referència de valls emblemàtiques.

En segon lloc, Boí fa anys que té una estratègia clara de reforçar la seva identitat cultural posant-lo en valor universal. L’assoliment del romànic de la Vall com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco va suposar el primer gran reconeixement i va aconseguir captar creixents recursos públics i alguna esponsorització privada per endreçar i gestionar el seu patrimoni. El circuit de les esglésies romàniques de Barruera, Durro, Erill la Vall, Boí, Santa Maria i Sant Climent de Taüll està ben endreçat i amb serveis de visita raonables. Sobre aquesta base s’hi ha establert altres punts d’interès com el Centre del Parc Natural d’Aigües Tortes de Boí, l’espai del romànic d’Erill i el màpping espectacular sobre les pintures de Sant Climent.

Està clar que la singularitat de la Vall es basa especialment en aquests dos factors: paisatge respectat i patrimoni posat en valor. Sobre aquesta singularitat s’hi ha desenvolupat una interessant oferta gastronòmica i una xarxa de senders senyalitzats per a turisme familiar que completa la de les rutes de muntanya cap els llacs i els pics que atrauen en temporada alta nombrosos practicants del circuit dels Carros de Foc o participants en esdeveniments puntuals.

Això sol ja posicionava molt bé el territori, però encara es va fer un pas més en promoure el reconeixement de les falles (que no són exclusiva de la Vall) com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. De cop una temporada alta que anava de mitjans de juliol a mitjans d’agost, s’avançava a la segona quinzena de juny des de la primera baixada de falles que es fa a Durro.

Un altre factor de desestacionalització ha estat el canvi de gestió en marxa al Balneari de Caldes que amb la captació de les ofertes d’Imserso es permet fer temporada de l’abril a finals d’octubre.

Què hi ha hagut al darrera d’aquesta visió estratègica? La voluntat dels habitants de la Vall de triar equips de govern municipal que hi han apostat. I aquí sobresurt la figura de l’alcalde Joan Perelada de dilatada vida política (26 anys) que en diverses fórmules partidistes ha garantit una continuïtat en els projectes estructurals de la Vall. Segur que amb tants anys de mandat deu haver aixafat ulls de poll i que no tot el que ha fet han estat encerts, però, vist de lluny, com m’ho miro jo, cal reconèixer la seva visió. Ara que ja ha decidit retirar-se definitivament, encara malda perquè la Vall pugui entrar en la categoria de Reserva de la Biosfera i reserva Starlight. I encara més, en adquirir fa uns anys la Casa Solé de Durro, l’ajuntament està en disposició, si troba els recursos adequats, de convertir l’edifici en sala d’exposicions polivalent, alberg social i alhora centre d’interpretació de la vida rural de la Vall.

I això, en la vall de la comarca més excèntrica de Catalunya, castigada per l’estat espanyol amb un cordó sanitari d’infraestructures infumables. Un eix del Pirineu que només està condicionat en el tram d’Aragó i Navarra. Un eix que mor en arribar a la franja catalana d’Aragó i que té vergonyes històriques –que Borrell no va eliminar- com l’avortat túnel que hauria de salvar la N-260 dels actuals coll de Perbes i Viu de Llevata entre Pobla de Segur i Pont de Suert. O bé la suïcida carretera N-230 entre Lleida i Vielha, pendent de desdoblar o arranjar. Només una estratègia militar d’ocupació colonial pot explicar aquests deserts volguts d’infraestructures de connexió precisament en els territoris de marca entre metròpolis i territori ocupat.

Deu ser per tot això que els habitants de la Vall, conscients d’aquest mar de fons l’han omplert d’estelades i llaços grogs. Una Vall on es va votar massivament l’1 d’octubre a l’església, per evitar riscos.