La revolta dels partidaris de Jair Bolsonaro al Brasil ha caigut de ple en la política espanyola i ha delatat alguns elements preocupants de la dreta conservadora. Mentre des dels rengles de Vox es mantenia un silenci molt clamorós, al PP és viva la contradicció que arrossega la formació quan es tracta de l'extrema dreta. La secretària general, Cuca Gamarra, intentava escombrar cap a casa barrejant les escenes de Brasília amb la recent reforma del codi penal. Alberto Núñez Feijóo condemnava els fets, però sense explicitar el seu color ideològic. Pel PP, l'únic populisme és a l'esquerra i en situacions així, li continua costant referir-se de manera explícita a l'extrema dreta.

L'intent de derrocar Lula, recentment elegit democràticament en unes eleccions molt disputades, per força fa pensar en l'assalt al Congrés dels EUA del 6 de gener del 2021. I en el descobriment d'una operació ultra a Alemanya que preparava un cop d'estat. Plans delirants, probablement amb poc recorregut, però molt indicatius de la fase que travessa l'extrema dreta internacional. Una fase de visceralitat creixent i perillosa.

Pedro Sánchez va al·ludir als discursos de l'"insult i la violència verbal" quan va condemnar els fets del Brasil. Ell també escombrava cap a casa, però no anava desproveït de raó. Els missatges extrems des de la dreta tradicional solen preparar el terreny de l'extrema dreta "autèntica". Les exageracions dialèctiques del conservador Gil Robles -anys després, referent democràtic- contra les esquerres van nodrir les accions posteriors de falangistes i similars. Conservadors alemanys com Hindenburg i Von Papen van obrir la porta a Hitler.

L'aparició de Vox, actualment amb 52 diputats, no ha moderat el PP. No l'ha fet ni més centrista, ni menys furibund en el seu nacionalisme espanyol, ni més dialogant. Sigui qui sigui el líder, el PP no afluixa i ha fet de la duresa incòlume dels seus missatges un senyal d'identitat. Hi ha en això un component de pragmatisme electoralista. A Génova calculen i no descarten haver de sumar amb l'extrema dreta per arribar a la Moncloa. 

Però hi ha més que això. Dins mateix del PP han covat sectors molt intransigents, que tenen a Madrid niu i acollida. Aquest PP, que Isabel Díaz Ayuso encarna molt bé, no se sent molt lluny del Vox que parla amb Steve Bannon. Un tema per estudiar amb profunditat és el de la inspiració que per molts exponents polítics i mediàtics de la dreta espanyola ha suposat l'estratègia de l'ala dura del Partit Republicà dels EUA, aplaudida des d'algunes veus de la cadena Fox. Hi ha paral·lelismes molt clars, fins i tot en el bloqueig del poder judicial, que Barack Obama va patir durant un any per impedir-li capgirar la majoria conservadora del Tribunal Suprem. 

Aquests dies, l'elit tradicional dels republicans han tastat la seva pròpia medecina i han hagut d'agenollar-se davant els ultres del seu partit per poder accedir a la presidència de la Cambra de Representants. És un mal exemple perquè la dreta espanyola és ràpida quan s'ha d'inspirar en els corrents extrems que venen de fora. Curiosament, l'expresident Aznar va ser àgil en mostrar explícitament el seu suport a Lula. Tant de bo Feijóo s'aclareixi algun dia.