La reacció de Laura Borràs a la sentència que la condemna per prevaricació i falsedat documental confirma que la dirigent independentista és una bomba de rellotgeria per a Junts. En comptes de dimitir, ha sortit a l’atac: ni plega de presidenta del partit, ni renuncia a ser restituïda a la presidència del Parlament. Junts s’encamina, doncs, cap a un nou debat intern traumàtic: un sector del partit la voldrà seguir en la seva fugida endavant, i l’altre voldrà proposar un nom alternatiu per la presidència de la cambra legislativa, cosa que seria una declaració de guerra definitiva contra el borrasisme. Impossible pronosticar qui guanyarà aquesta vegada.
 
En qualsevol cas, la guerra interna de Junts ja fa mesos que desborda els límits del partit i impacta de ple en les institucions. Primer, amb el trencament del govern de coalició, i ara, amb la interinitat a la presidència del Parlament, ocupada en funcions per Alba Vergés. A mesura que les coses van passant, es fa més difícil imaginar les dues ànimes de Junts convivint sota unes mateixes sigles: l’una està refundant Convergència a plena llum del dia (Trias alcaldable amagant l’estelada, pactes municipals amb el PDeCAT a tot el territori, rehabilitació de Jordi Pujol...) i l’altra, abraçada a la figura de Borràs, propaga encara el relat de la confrontació i la unilateralitat.
 
Fora de Junts, però a la seva òrbita, els diferents satèl·lits de l’independentisme més sobreescalfat van generant les seves pròpies dinàmiques, representades ara mateix per tres duets. D’una banda, la parella Dolors Feliu-Uriel Bertran, que de moment s’han imposat dins l’ANC amb la seva proposta de llista cívica al marge dels partits per a les pròximes eleccions al Parlament. En segon lloc, Josep Costa i Albano Dante, que han estrenat pòdcast a dues veus a VilaWeb i fan actes arreu del territori cridant a l’organització de l’independentisme “que no s’ha rendit”. I finalment, Clara Ponsatí i el seu assessor Jordi Graupera, que aquesta setmana han presentat candidatura al lideratge del no surrender amb el cop d’efecte del retorn de l’eurodiputada, beneficiària directa del diàleg ERC-PSOE, per molt que ho vulgui dissimular.
 
L’evolució d’aquestes bombolles influirà en la guerra interna de Junts, de la mateixa manera que l’evolució de la guerra interna de Junts influirà en les bombolles externes. Es poden produir escissions i confluències diverses, les combinacions són múltiples. De fons, la figura de Carles Puigdemont ho condiciona tot, perquè cap dels protagonistes de dins i de fora de Junts vol renunciar al capital polític del president a l’exili, i tots saben que, en unes eleccions, qui tingui el seu suport surt amb avantatge. De moment, però, Puigdemont guarda silenci i no es mulla en públic a favor de ningú, mentre el seu advocat Gonzalo Boye alimenta l’expectativa d’un retorn victoriós imminent.
 
En teoria, el principal beneficiari del desgavell del món juntaire hauria de ser ERC, que està oferint exactament la imatge contrària a la de Junts: unitat interna i obra de govern. El sector pragmàtic de Junts s’estira els cabells quan veu que, mentre el seu partit és notícia per condemnes judicials i divisions internes, en una mateixa setmana el president Aragonès anuncia la licitació del tramvia del Camp de Tarragona (una infraestructura que generarà canvis espectaculars al sud del país), visita el futur Catalunya Media City de la desembocadura del Besòs, es reuneix amb la plana major del sector de la mobilitat per parlar d’automoció sostenible, o presenta una inversió de 200 milions en equipaments esportius arreu del país. Malgrat aquest contrast, però, les enquestes no acaben d’impulsar ERC al ritme que els seus dirigents voldrien. Potser perquè governar és important, però no ho és tot.