No ens enganyem. El hit de les converses d'aquest estiu no ha estat el que un dia les cròniques nostrades van batejar com el procés. Ja no. Ja no som a 2017. El tema estrella que enguany ha ocupat vermuts i sobretaules és la calor sufocant que ens ha castigat amb inclemència. Això i el rebut elèctric. I si molt convé, la sonada separació de Shakira i Piqué. Qüestions mundanes, palpables, preocupants.

Perdut com es troba en el laberint de les lluites caïnites eternes, entre els partits i entitats que l'encapçalen, l'independentisme ha acabat desorientat, convertit en una massa etèria. Volàtil. Inflamable. I a la vegada, anestesiant. Des que va començar a eixamplar-se, la grandesa del moviment ha estat compartir un horitzó, una meta que any rere any quedava plasmada a la pancarta de la manifestació de la Diada. Som una nació, nosaltres decidim; Catalunya, nou estat d'Europa; Objectiu, independència.

Des de la traumàtica estocada de la tardor d'ara fa cinc anys, institucions, partits i organitzacions han avançat a batzegades. A un costat, els qui tiben per arrossegar cap a la utòpica taula de negociació amb un Pedro Sánchez que encara viu de la renda dels indults. A l'altre extrem, els qui estiren la corda cap a una confrontació tant o més utòpica que la via dialogada. Perquè el problema real a banda i banda dels qui a priori juguen al mateix bàndol, el de l'autodeterminació i l'amnistia, és que ni els uns ni els altres han sabut reconstruir ni l'estratègia ni tan sols el relat. Dit d'una altra manera, han perdut el poder de seducció.

L'independentisme s'havia acostumat a entregar-se a uns pocs lideratges carismàtics, gairebé totèmics. És evident que Pere Aragonès no encaixa en aquest perfil. De fet, mai no ha buscat encaixar-hi. El cas és que hi ha una part d'aquest independentisme que continua necessitant aquest tipus de referents, per no perdre la fe. I aquesta plaça vacant és la que hàbilment intenta ocupar Laura Borràs. A partir de la màxima dels karatekes que diu que cal aprofitar la força de l'atac del rival en benefici propi. L'últim capítol, comparar la seva suspensió com a presidenta pel judici pendent per presumpta corrupció amb la resolució de Nacions Unides que conclou que l'Estat espanyol va vulnerar els drets de Junqueras, Romeva, Turull i Rull forçant al màxim una injustificable acusació per rebel·lió i suspenent-los així de diputats quan encara no hi havia sentència.

Així les coses, veient com fins i tot alguns van rebentar l'acte d'homenatge a les víctimes del 17-A sense miraments, és fàcil comprendre la decisió d'Aragonès d'esborrar-se de la manifestació organitzada per l'ANC. Més tenint en compte que l'any passat ja en va sortir escaldat.

Arribats a aquest punt, em martellegen algunes preguntes molt simples. Borràs i els seus incondicionals farien servir els mateixos arguments, amb la mateixa vehemència, per defensar que no se suspengués un diputat d'un altre grup als antípodes, per exemple de Ciutadans, a un peu d'un judici de corrupció? Apel·larien també a la presumpció d'innocència amb el mateix convenciment? I si als comuns, o a qualsevol altre partit, els passés com a Junts amb Borràs, com va passar amb Mònica Oltra, no parlarien també de persecució política interessada? I si hagués estat un president de Junts qui no anés a una mani de l'ANC, Esquerra ho hauria respectat sense temptacions de monedes de plata? Tot això, amics meus, només ho sap el vent. I el vent que bufa fa dies anticipa borrasca a l'horitzó independentista.