El procés català amb la polarització i la repressió que ha dut associades, la sortida desigual de la crisi, la desafecció que corseca les societats del primer món, la fragmentació política, la campanya continuada, la irrupció dels populismes... sumats tots ells són molts factors que els darrers anys han complicat de forma extraordinària els acords polítics. La por a l'acord, a sortir de les zones de confort ideològic, a trencar els blocs, s'havia apoderat de l'activitat política, que consisteix a defensar les teves conviccions però també a ser prou flexible per a trenar pactes que permetin avançar i reverteixin en el bé comú.

Es trobaven a faltar acords i aquests dies han arribat en cascada. Tindrem pressupostos dins el termini i en la forma escaient a Catalunya, a Barcelona i a l'Estat, i s'han renovat amb majories reforçades òrgans institucionals tan importants com la CCMA, el Síndic de Greuges o la Sindicatura de Comptes, que feia anys que patien un bloqueig incomprensible i molt perjudicial per al prestigi de la feina que tenen encarregada. Finalment, el govern espanyol ha estat capaç d'acordar amb els sindicats i les patronals la reforma laboral abans d'acabar l'any.

Sobre els acords pressupostaris, i el que implica a mitjà i llarg termini per al Govern pactar-los amb els comuns i no amb la CUP, n'hem escrit molt. Tots ells són rellevants en un context encara de pandèmia, amb emergències arreu i amb la necessitat de gestionar eficaçment els fons europeus que haurien de posar al dia -amb digitalització, aposta per la sostenibilitat i reindustrialització- el nostre teixit econòmic. I els acords parlamentaris dels independentistes amb el PSC per renovar els organismes són també una foto que desdramatitza els pactes que, fins ara de forma pràcticament clandestina i només per necessitat o fer la guitza a l'altre, ja hi havien fet uns i altres a la Diputació de Barcelona i a algun ajuntament important.  

Voldria aturar-me, però, en la reforma laboral. Sens dubte que l'acord és, políticament, un bon punt anotat al marcador de la vicepresidenta, ministra de Treball i líder de Podem Yolanda Díaz. Aconsegueix fer-lo abans de final d'any tal com demanaven des de Brussel·les per no fer patir Espanya amb els fons europeus, posa d'acord posicions que a priori semblaven irreconciliables i hi ha una aposta per reduir la temporalitat, que és el gran problema del mercat laboral espanyol. Un contratemps, per cert, molt criticat per Brussel·les, que ha reclamat reiteradament una reforma que no ha d'equivaldre necessàriament a més precarietat.

Hi ha, però, inconvenients en tot plegat. I és que sembla que el diàleg social, l'acord entre sindicats i patronal previ a l'aprovació parlamentària de la reforma, s'hagi convertit en si mateix una finalitat. I no ho és. Ha de ser una eina, però no una finalitat. Així, tenim un govern d'esquerres i uns sindicats tant majoritaris com sistèmics amb ganes d'acord i protagonisme fent cessions a la patronal, que fa dos anys tenia coll avall que la reforma laboral de Mariano Rajoy del 2012 seria derogada per complet. Els canvis acordats ara s'aprovaran al Congrés perquè a la patronal ja li van bé i és possible que el PP també els acabi acceptant malgrat els peròs inicials. Això deixarà sense capacitat d'incidència a les minories sobiranistes cas que volguessin introduir millores. 

El govern espanyol, prioritzant l'acord per l'acord i deixant que els sindicats i la patronal es facin la foto, ha perdut l'ocasió de fer-ho tibar més cap a l'esquerra, i també cap a un model de relacions laborals menys centralitzat. Per exemple, empreses amb beneficis podran presentar expedients de regulació i no els caldrà l'autorització administrativa que donaven els governs autonòmics, que la reforma laboral del PP va liquidar i que ara no es recupera. I els convenis catalans seguiran subordinats als estatals.

La reforma laboral del PP, que ha donat durant gairebé una dècada una posició de força als empresaris i que té molt a veure amb les dificultats d'emancipar-se dels joves i amb la sortida desigual a la crisi financera de 2008, s'ha suavitzat però no s'ha derogat, contràriament al que havien promès el PSOE i Podem. Al final s'ha imposat el pacte pel pacte, que sempre corre el risc de provocar poc més que un miratge.