Josep Borrell, com a alt comissionat de la Unió Europea, queda una i altra vegada atrapat per les incoherències relacionades amb el nacionalisme exacerbat espanyol i la catalanofòbia constant. La darrera és, quan ha demanat, pel càrrec que ostenta a Europa, restablir el diàleg de Sèrbia i Kosovo, ben contrari als seus sentiments personals, als del seu partit, el PSOE i als d’Espanya.

Kosovo es va independitzar de Sèrbia, l’any 2008, de forma unilateral, fet que l’Estat Espanyol no admet per tal de no permetre que Catalunya pugui desvincular-se de la mateixa manera. Fins i tot, en el partit de futbol jugat recentment entre Espanya i Kosovo, per la classificació del mundial de Qatar, els informadors televisius espanyols en cap moment van admetre l’existència de selecció nacional d’aquell país i sempre van obviar citar-lo com Estat pel seu nom.

Espanya no el reconeix, fent el ridícul davant del món. No permet que pugui servir d’exemple pel sobiranisme català i com no accepta la seva independència unilateral, quan ha de jugar la seva selecció amb l’altra, els ha de negar que son un Estat sobirà, malgrat estar reconegut per la UE i pels països més poderosos del món.

I dins d’aquest espectacle, Josep Borrell està atrapat entre dos focs; ser un nacionalista espanyol negant el dret a l’autodeterminació del seu poble, els drets de l’home i la llibertat d’expressió i, a la vegada, ser un alt dirigent de la UE, assentat sobre les bases democràtiques que determinen el contrari. Recentment ja va relliscar quan va demanar al ministre rus d’afers exteriors Sergei Lavtov, l’alliberament del dissident rus Alexéi Navalni.

La contesta del seu homòleg va ser taxativa replicant-li que a Espanya els líders independentistes catalans estan empresonats per convocar un referèndum. Un afer desafortunat que gens va agradar al Parlament Europeu i les queixes li arribaren de tots els costats, i inclús va ser qüestionat, per eurodiputats socialistes del seu mateix grup.

Per raons del seu càrrec a la UE, Borrell s’ha hagut de reunir amb el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, demanant-li diàleg per resoldre el problema de Kosovo, per posteriorment tenir una altra reunió amb el primer ministre kosovar, Albin Kurti, per cercar solucions entre els  dos països europeus enfrontats.

Davant d’aquesta situació, pregunto; ¿si aquí a Espanya, el PSOE i les cúpules judicials no admeten la declaració de independència, com és que a Europa, el seu màxim representant, que com a membre i ex ministre socialista no l’accepta i la combat sense discussió, ara promociona el diàleg entre Sèrbia i Kosovo?

I la següent pregunta, és; ¿per què Europa té un criteri i Espanya un altre, sobre la unilateralitat de la independència i l’autodeterminació de les nacions? Les dues preguntes esmentades les contesta el Tribunal Internacional de Justícia que va avalar la DUI dels kosovars l’any 2008, i adduint, a la vegada, que mai s’havia violat la sobirania de Sèrbia.

La contradicció entre Josep Borrell, com a ministre espanyol del PSOE i la del mateix personatge com a màxim responsable a Europa, és patent i contradictòria. Queda totalment en entredit no solament la posició del personatge sinó també l’Estat Espanyol en negar el dret d’autodeterminació d’una nació integrada dins del seu territori, com és Catalunya.

Al roda de premsa posterior a la trobada amb el president de Sèrbia, Josep Borrell, manifestà que animava al president Vucic ,“... assolir un acord complet i jurídicament vinculant sobre la normalització de les relacions entre Sèrbia i Kosovo”. ¿Són dues persones diferents, el Borrell nascut a Pont de Suert, nacionalista espanyol, que es manifestà contra l’independentisme agafat del bracet amb Manuel Valls, ex primer ministre de França, racista, que expulsa d’aquell país el poble gitano, i ara membre de Cs, amb el PP i l’ex ministre Fernández Díaz que havia destruït la sanitat catalana, el ministre Iceta i membres destacats de SCC, avui emmarcats, la majoria d’ells, dins del partit d’extrema dreta de VOX? 

La incongruència és majúscula i a aquest personatge li haurien de sortir els colors de la cara per tanta impertinència i manca de coherència. I Espanya, com Estat, hauria de reflexionar perquè tard o d’hora, Europa haurà d’exhortar als representants d’Espanya i Catalunya, a assolir un acord jurídicament vinculant o, com a mínim, dialogar per solucionar els problemes existents.

Els tribunals europeus ja es manifesten contraris per haver empresonat els líders independentistes i els membres de la societat civil per convocar un referèndum, i perseguir els exiliats que d’haver-se quedat a Espanya també estarien engarjolats. Tot arribarà en el seu dia i l’Estat haurà de restituir el que jurídicament és vinculant, com Borrell ja va esmentar el la roda de premsa esmentada, o entaular negociacions per tenir un tracte igualitari amb la resta de les regions.