Les restes de Franco sortiran del Valle de los Caídos. Potser no serà al juliol, potser serà a l’agost o al setembre. O a l’hivern.  Però el procés ha començat i tot fa preveure que acabarà, siguin quins siguin els terminis. També sabem per experiència que posar terminis gaire concrets als processos és una garantia de complicacions, que pocs polítics aconsegueixen evitar. És la condició electoral la que marca tristament la pauta en massa ocasions.

Però deixem a banda els terminis: el trasllat de les restes del dictador s’ha convertit en una de les banderes del nou govern, que hi ha posat massa contundència com per desdir-se’n ara. La resistència, d’altra banda previsible, de la caverna política no passa de ser una flamarada momentània que no té el suport seriós de cap dels dos partits que ho podrien fer, el PP o Ciutadans. Això no vol dir que no hi hagi declaracions menystenint el projecte, apel.lacions tòpiques a “el país té altres problemes”, “reobrim ferides”, etcètera. Però la impressió és que són més retòriques que res. I no serà la fundación Francisco Franco qui marqui la pauta de la decisió. Tampoc la família, que hi pot fer objeccions però que fa l’efecte que no podran impedir-ho. 

El debat més de llarg termini, i més profund perquè és menys de símbols, gira al voltant del destí de la construcció. És a dir, cal mantenir el Valle de los Caídos o s’ha de demolir? I si no es destrueix, què s’hi fa? Aquí podem trobar veus de tota mena. Deixant al marge les nostàlgiques que no volen tocar res –i que coincideixen amb les dels que no volen treure el cadàver de sota la làpida-, ens trobem dos corrents: els partidaris de fer tabula rasa i els que volen un centre de la Memòria. Més o menys.

Tirar a terra la creu i tota la resta es justifica pel fet d’acabar amb un símbol del poder de la dictadura i evitar que sigui un lloc de pelegrinatge franquista. Seria la línia que va dur l’ajuntament de Braunau am Inn (Austria) a tirar a terra la casa natal de Hitler. En canvi, també es pot fer una altra reflexió: podem entendre el Valle de los Caídos, al segle XXI, no com un símbol de la dictadura sinó com un recordatori de la repressió. Milers de presos polítics hi van ser forçats a treballar en condicions penoses, i podria ser interessant utilitzar l’edifici per recordar-ho, i per bastir un centre d’interpretació i documentació de les diverses formes amb què el franquisme va castigar els vençuts de la guerra civil.

De la mateixa manera que la Model. O de la mateixa manera que Auschwitz i altres camps de concentració dels nazis. Si mai aneu a Auschwitz veureu que és un gran indret de memòria de les víctimes, i que no hi ha res que pugui justificar els botxins. Visitar Auschwitz és una manera perfecta de recordar aquella tragèdia, aquella ignomínia, i vacunar-se contra el risc de repetir-ho. Braunau o Auschwitz, aquesta és la qüestió.