"Avui és el primer dia que ho faig". "Jo també". "I jo!". I no puc evitar somriure. I donar-los les mans i agrair-los que hi siguin. Alguns d'ells van esperar mitja hora, tres quarts, una hora. N'hi ha que fins i tot van acabar tornant a casa sense haver-se pogut estrenar. Però van prometre que dilluns, dimarts, dimecres, o qualsevol altre dia de la setmana s'acostarien a un Hospital a prop de casa i ho farien. Donar sang i a sobre amb entusiasme: quin regal. Van venir a la ràdio abans d'ahir. Desenes i desenes de persones. Algunes de lluny, perquè havíem fet una crida des de primera hora del matí i perquè el Banc de Sang i de Teixits va accedir a plantar un autobús de recollida al mig de la Diagonal, davant de RAC1. Al final, tot es va desbordar. Les donacions de diumenge van multiplicar per 10 les que es fan en un dia normal. Alguns dels oients van ser derivats a l'Hospital Clínic (que, per cert, també es va saturar), d'altres van pujar a la ràdio per guanyar temps. Tots, però, amb un estat d'ànim gairebé eufòric.

"Som tres germanes. Hem vingut totes perquè la mare va morir dimarts i li volíem fem un homenatge. Ella ens va ensenyar que sempre s'havia de donar sang". Érem en directe a la ràdio, amb el Genís Sinca, dalt de l'autobús. Jo acabava de fer (i explicar) la meva donació. I només vaig saber donar-li les gràcies. El programa va servir perquè molts oients més m'expliquessin la seva història. Com la Meri, que ens va dir que l'any va perdre el seu pare per una leucèmia, però que "gràcies a la generositat de la gent que dóna sang i a les transfusions que li van practicar vaig poder-lo tenir sis mesos més. Un temps preciós per poder-li dir com l'estimava". O la Carla, que va patir una leucèmia amb divuit anys i a qui els donants anònims li van salvar literalment la vida. Rera els grans titulars sempre hi ha petites històries individuals, que són el que dóna sentit al col·lectiu.

Un cas a part és el del Josep Maria Callís, l'home que més sang ha donat al món. Més de 60 litres, al llarg de 4 dècades. Ell ha viscut com ha canviat tot. Va començar fent-ho durant la guerra civil, en un moment en què pràcticament no existien els bancs de sang i transportar els flascons era una quimera. Callís, integrant de la lleva del biberó, va donar-ne a la batalla de l'Ebre. Llavors no se'n treia mig litre, com ara, sinó el que calgués. I la transfusió es podia fer directa de braç a braç. "Recordo una vegada", ens explicava "de matinada, em van trucar de l'Hospital de Sant Pau perquè calia una donació urgent. Vaig agafar un taxi, m'hi vaig plantar i em vaig arremangar. Al costat, un home amb la panxa oberta de dalt a baix. L'hi havien disparat tres trets. Vam estar tres quarts d'hora fent la transfusió. Vaig acabar que no podia ni caminar. Al cap d'uns anys, el dia de Nadal, em va venir a veure aquell mateix home. Em va donar les gràcies i em va explicar que s'havia fet donant de sang".

La sang és l'oli del motor i per aquelles meravelles de la vida, és una de les poques coses que la ciència encara no ha pogut substituir de cap manera. No es pot crear artificialment i la funció que fa no es pot replicar de cap manera. En canvi, el cos la crea amb facilitat. Qualsevol donant recupera el mig litre perdut en poc més de dues hores. Per tant, com que només la podem rebre d'una altra persona, depenem exclusivament de la solidaritat aliena. Aquí no hi té res a veure ni els diners, ni la ideologia, ni el poder polític ni econòmic. No hi caben els debats ètics al voltant de rentar-se o no la consciència. Això va de buidar-se, literalment, per algú altre. De regalar les teves entranyes per salvar una vida. Paradoxalment, és un gest d'un valor incalculable però absurdament senzill. I es pot fer un cop cada dos mesos. Qui en dóna més?