Joan Fuster: "Tota política que no fem nosaltres, ells no ens la fan altrament, sinó a la contra".
 
Dia d’urnes a Corts Generals. Diumenge d’estiu. Sol i platja. Mar i vela. Però quan se’ns crida a votar, s’hi ha d’anar: sempre i tothom. I aquest tothom, pel que ens hi va, som nosaltres: els catalans. I malgrat que és innegable que vivim una realitat política que des d’aquí ens agafa amb desencís, desencant i cansament, només nosaltres podem defensar Catalunya davant l’hegemonia de l’Estat, més progressista o més conservador aquest Madrid que vol dir Espanya. Perquè Espanya la hi vol, Catalunya, en el seu mosaic, però entre nosaltres fins i tot aquells catalans sempre tan mesurats en les seves declaracions respecte a les relacions amb l’Estat ja no s’estan de dir que si en aquest moment es posés a referèndum l’autodeterminació augmentarien els vots a favor respecte, només, d’ara farà sis anys.
 
[noticiadiari]2/260282[/noticiadiari]
I és que la Catalunya d’avui ja no té res a veure amb aquell país que es refeia a començament dels 80. L’Espanya d’avui, certament, tampoc. Però mentre Catalunya ha contribuït i col·laborat a la consolidació de la democràcia i la modernització de l’Estat, i a fer d’Espanya un país a l’altura de l’Europa desvetllada, la contraprestació no ha estat, ni de molt, de justícia equitativa. Mentre Catalunya ha participat en què l’Estat incrementés la seva riquesa, el que n’hem rebut els catalans ha estat molt per sota de les nostres aportacions. Però no només. Les clavegueres de l’Estat s’activaven arran d’aquell primer d’octubre, amb la complicitat dels cossos de seguretat i de la justícia, per no deixar prosperar aquest nostre anhel d’aires nous de llibertat.
 
Rodalies n’és un exemple d’aquesta nostra dissort en inversions. Ara, davant tant de desgreuge, Catalunya ja fa anys que diu prou al tracte rebut, i redefineix la nació cap a un Estat, amb el doble objectiu de reforçar la diferència de Catalunya com a nació amb personalitat pròpia i, alhora, aconseguir el màxim de progrés i de benestar per als catalans, perquè tota política que no fem nosaltres, ells no ens la fan altrament, sinó a la contra. Quines han estat les actuacions primeres dels governs de la dreta més ferotge al País Valencià i a les Balears? Contra la identitat catalana. Aquest fet ja ens obliga a dipositar vot per defensar Catalunya.

[noticiadiari]2/260364[/noticiadiari]
Espanya viu una crisi constitucional, i ja no la pot amagar. I ja deia el periodista Rovira i Virgili que la lliçó de primera importància per als catalans és aquesta: “Que les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció es resolen contra les llibertats catalanes”. Per això ens cal, respecte d'Espanya, que des d’aquí l’eix nacional i l’eix social cohesionin tot de voluntats que creguin en aquest país per convenciment. Però per convenciment ideològic, no per conveniència pràctica. Però atorgar a la política crèdits de confiança sense límits, tampoc. No oblidem que això és el que va fer l’independentisme, tot, amb el socialista Pedro Sánchez. Els catalans ens hem de voler d’una raó crítica a l’hora de les urnes. I exigent a l’hora de negociar.  I si hem estat novament incapaços de fer-nos presents a Madrid com una entesa catalana, perquè l’independentisme es recela entre si, siguem capaços, si més no, que sigui una de sola la veu que defensa Catalunya a Madrid. A Espanya hi hem de fer política d’Estat. I els Estats seuen, parlen i negocien. O com coi ens pensem que n’han estat, d’excarcerats? A votar, per defensar-nos!