Amb Pedro Sánchez l'independentisme no està obtenint, si més no de moment, cap satisfacció. ERC i el PDECat el van investir president perquè l'alternativa era que el PP de Rajoy, la corrupció i l'ús immoral dels poders de l'Estat contra els seus rivals polítics seguissin còmodament instal·lats a la Moncloa amb Ciutadans fent-los de crossa. Ningú amb dos dits de front esperava que, a curt o mig termini, el president del govern central acceptés formar una mesa de negociació entre el seu executiu i el de Quim Torra per buscar sortides democràtiques al procés català. I això que Sánchez s'ofereix aquests dies a Colòmbia com a mitjancer en un conflicte tan enquistat i complex com el de les FARC, on la reconciliació és la gran assignatura pendent. No és, en canvi, capaç de moure un dit amb Catalunya.

El president de govern espanyol limita la seva política als gestos. Reunirà (ja li vam veure fer-ho a Rajoy) el seu consell de ministres a Barcelona –segurament aprofitarà el moment de la negociació dels pressupostos per posar pressió als sobiranistes–, però això no es correspon amb els fets. En les darreres hores, el cap de l'executiu central ha donat cobertura política i legal a Pablo Llarena malgrat que la seva feina no està sent precisament exemplar, ha permès que la Fiscalia pressioni els Mossos perquè no es molesti els grups ultres que campen traient llaços i intimidant, i ha evitat assumir cap compromís per impedir que agents de la policia i la guàrdia civil facin d'uniformats de dia i d'incontrolats de nit, tal com van fer evidents les identificacions a la Terra Alta o l'agressió a Jordi Borràs. I la setmana passada ja va atestar un simbòlic i dur cop recorrent la reobertura de les delegacions a l'exterior de la Generalitat.

El PSC ha evitat sumar-se a la concentració que aquest dimecres a la tarda ha convocat Ciutadans com a resposta a la suposada agressió "per mòbils polítics" que va patir diumenge l'esposa d'un militant seu a Barcelona. Em temo que no m'equivocaré si pronostico que serà una concentració de fomenti de l'odi, una trobada en contra de... en aquest cas, contra els que posen llaços grocs, ja siguin institucions –que no poden ser "neutrals" ni indiferents al que passa, perquè son fruit del que votem a les urnes– o persones a títol individual. Ciutadans va néixer el 2005 en contra del model d'immersió lingüística a l'escola, que ha fet que el català sigui una llengua viva que conviu de forma acceptable amb el castellà. Oposar-s'hi i denunciar la deriva "catalanista" del PSC va ser el que va motivar Albert Rivera a entrar en política l'any 2006.

Sánchez no està obligat a pactar cap referèndum malgrat que és la solució que més consens genera a Catalunya. Ni tan sols a moure els fils que tocarien per afluixar en la repressió dels darreres mesos. Les conseqüències d'això ja se les trobarà quan vagi a demanar els vots a Joan Tardà i Míriam Nogueras per aprovar els pressupostos o qualsevol altra llei. Però ni ell ni Miquel Iceta poden posar-se de perfil com si tot plegat no anés amb ells davant la discòrdia que, ja sigui difonent notícies falses o amb declaracions gruixudes, fomenten Rivera i els seus per mantenir la tensió esperant recollir-ne rèdit a les properes eleccions generals.