Llegeixo que el president del Cercle d'Economia, Jaume Guardiola, ha defensat una amnistia subjecta a condicions. Tant de bo, diuen els circulars, les mesures de gràcia comptin amb l'acord dels grans partits espanyols i no es converteixin en una simple mercaderia amb vista a cap investidura. Aquesta doble idea pertany al gènere fantàstic o a la ciència-ficció. En primer lloc, perquè és notori que el PSOE no s'hauria avingut mai a signar una amnistia si el govern no estigués en mans dels independentistes catalans. En segon lloc, perquè el PP no té cap altre programa polític que pintar Sánchez com una mena de nostàlgic de Terra Lliure.

[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]

Davant el vici de demanar, això sí, sempre emergeix amb força la virtut de no donar. I el PP no donarà el gust a l'amnistia, de manera que el Cercle es conforma amb un premi de consolació bonic: que no perdem el temps assenyalant culpables i que els partits independentistes aparquin per un instant les seves utopies i s'atinguin als restrictius mandats del realisme, ja que les posicions maximalistes han demostrat mancar de qualsevol futur. És per això que proposen un nou Estatut i un nou pacte fiscal que s'ajusti a la imprescindible reforma de l'Estat de les autonomies.

Els arguments sonen raonables. Cal reconèixer que les independències unilaterals només solen resultar viables quan una gran potència internacional o un sòlid exèrcit els dona suport. Però la DUI catalana, amb tots els seus maximalismes, no neix del no-res sinó que és l'últim esglaó d'una llarga successió d'esglaons fallits, tots força més minimalistes: la reclamació d'un referèndum negociat, les trucades a un nou acord fiscal, la petició avortada i raspallada duna reforma autonòmica. Com es pot titllar de maximalista una majoria política i social que ha esgotat amb una paciència llegendària totes les vies prèvies?

Diu el Circle que els beneficiaris de l'amnistia s'han de sotmetre a canvi a la Constitució perquè la normalització sigui possible i la convivència floreixi a Espanya. Aquesta noció també resulta problemàtica, ja que fins i tot el ciutadà menys avesat reconeixerà que la Constitució no ha estat un jutge neutral en aquest embolic sinó l'arma llancívola que els partits estatals van utilitzar per dissoldre el Govern i intervenir l'autonomia catalana. Ens agradaria saber, en canvi, si la nostra societat continua avalant un text legal aprovat al límit d'una dictadura i amb la pistola dels militars a sobre de la taula.

Voldríem conèixer, també, amb quin suport social compta Felip VI, el monarca que aquell infaust 3 d'octubre va carregar contra l'independentisme amb un posat de macarra tavernari. Però per això caldria un referèndum que ningú vol convocar perquè el maximalisme dels grans partits espanyols segueix regnant a plaer. Al capdavall, ells mai no necessitaran una amnistia.