Aquests són temps de desagregació de les comunitats polítiques formades entre el XIX i el XX. L'enorme quantitat d’estats nous apareguts en el món en aquest període no sols són el fruit de l’emancipació de colònies d’antics imperis, sinó també i en molts casos són la constatació de com s’afermen en temps de crisi les identitats més particulars, més properes a l’individu, justament perquè en la dificultat aflora la dita popular segons la qual la caritat ben entesa comença per un mateix. I com sigui que l’individu únic, deprimit i desorientat, necessita vincles que satisfacin d’una tacada el present i l’esperança, fins i tot la gent més decebuda amb la política llança la darrera crida als governants i, com en el passat 25N, vota massivament.

Per suposat, cadascú entén la pròpia identitat com la que resulta més eficient, o com la justa i objectiva des de la perspectiva històrica. Per això es produeixen els enfrontaments i per això aquests enfrontaments superen la contesa estrictament política i  són atiats i aprofitats pels partits que se la juguen a les conteses electorals. Per suposat, també, tothom parla de la importància de la unitat, però sempre des de la perspectiva del que considera la veritable i irreductible unitat. Així, des de l’espanyolisme no s’entén la secessió de Catalunya, i des del catalanisme tampoc no s’entendria la secessió de Girona.

La qüestió s’acaba reconduint sempre a la nació, com si l’aval dels anys comuns del passat pogués forçar la convivència en el present, quan en realitat no hi ha res més irrefutable que la voluntat de ser d’una o altra manera que cada generació d’individus es posa com a fita emocional i social. Amb una educació pensada sols en clau d’Espanya hagués estat diferent? Potser sí, però ara això ja no importa. el càlcul d’uns, la desídia d’altres, les noves arrels de molts i una certa consciència d’honor en qui és maleit pel sol fet de pertànyer a un lloc (la versió bonica és “no sembles català"), fa que els que sempre havien pensat que no som espanyols comptin amb joia els vots i es vegin a tocar del somni. I no s’entén l’alegria dels que diuen sentir Espanya i han augmentat escons en un context de mobilització màxima. Per cada vot per la unitat d’Espanya, n'hi ha hagut dos per la unitat de Catalunya. La cosa ja no té solució. Especialment perquè a la cosa el ministre Margallo, que sembla de l’escola d’Aznar, li diu “càncer terminal”.