L'estadi State Farm de Phoenix, a Arizona, va acollir aquest diumenge un homenatge que transitava entre el funeral d'estat, la canonització i l'espectacle digne dels grans esdeveniments esportius nord-americans. La figura de Charlie Kirk, l'influencer ultraconservador assassinat fa dues setmanes en una universitat a Utah, s'ha erigit en l'epicentre de la vida política dels Estats Units, i això sempre dona pistes de què pot passar en el futur a la resta del món. L'univers made in USA no és extrapolable al 100% a Europa, però des de fa dècades els principals estrategs d'Europa hi recorren per saber com es guanyen les campanyes electorals. Les coordenades dels noranta, això sí, ja no serveixen.
No serveixen perquè els grans lideratges no són presidents carismàtics, i perquè els grans mitjans no disposen de la influència incontrovertible del passat. El posicionament dels principals diaris sobre quin candidat té el seu suport és cada vegada menys rellevant, perquè els grans editorials són pràcticament de consum intern i no traspassen la frontera d'accés al gran públic. La influència i la incidència, cada vegada més, circulen per altres canals que no requereixen el filtre dels mitjans, i els algoritmes que governen el dia a dia dels mòbils canvien de manera tan arbitrària que les capçaleres no tenen més remei que adaptar-se a un menú que tendeix a menystenir el rigor.
És un context abonat perquè figures com Kirk, que només poden aparèixer en països com els Estats Units -un país fundat sobre els millors valors liberals de la Il·lustració i, al mateix temps, sobre el messianisme dels pobles que es consideren escollits- i que mouen masses amb un sol clic, es converteixin en referents. La seva mort és una desgràcia i s'ha de condemnar -no fer-ho és tornar voluntàriament a l'edat de pedra-, però el funeral només fa que projectar encara més obres sobre el significat dels fets. Arrossegar milions de seguidors no converteix en respectables determinades opinions, de la mateixa manera que morir no converteix ningú automàticament en sant. És qüestió de matisos.
El que resulta veritablement preocupant és que, si es redueix tot a l'absurd, tant el president com el vicepresident dels Estats Units han canonitzat -civilment, perquè de moment no tenen autoritat sobre qüestions eclesiàstiques; la prudència obliga a no descartar res- algú amb opinions que depassaven la categoria de controvertides, fins i tot en un ecosistema com el nord-americà. Unir el punts entre la guerra aranzelària, la nul·la capacitat -voluntària o fruit de la inoperància- de confrontar amb Vladímir Putin, canviar el nom del ministeri de Defensa pel ministeri de la Guerra i enterrar influencers amb operaris transportant creus de grans dimensions no fa pensar en una democràcia occidental.
El funeral d'estat per acomiadar Kirk evidencia fins a quin punt la política als Estats Units està mutant en una qüestió fonamentalment de fe. Ja no és que no importin els fets, que les dades siguin secundàries, o que les percepcions s'imposin per sobre de la realitat. Ara ja és pràcticament una qüestió de fe, de culte, de lideratges inqüestionables que es projecten des de la moral -com si parlar-ne dissolgués els pecats, que en la vida de Trump no deuen haver estat menors- i que arrosseguen des de l'estómac. No cal ser del tot espavilat ni estar al dia de totes les enquestes que es publiquen per saber que, més d'hora que tard, tot acaba arribant aquí. Si és que no fa temps que hi ha aterrat.