La manifestació de 100.000 catalans a Madrid, davant la indiferència de la gran majoria de ciutadans de la resta de l'Estat, explica moltes coses. L'èxit absolut de la convocatòria és un paradigma d'un divorci que ja sembla irreversible. És cert que hi van participar grups molt minoritaris d'altres indrets de l'Estat que donen suport al dret a l'autodeterminació, però la realitat –que cal admetre d'una vegada per totes– és que la resta de l'Estat ignora –o menysprea– Catalunya i els catalans.

Només cal fer una ullada al seguiment minso o manipulat que van fer els mitjans espanyols de la manifestació, com explica en aquest article el periodista Joan Canela. El contraste amb la cobertura internacional, molt àmplia, és feridor. Sembla que parlin de dues convocatòries diferents. El comunicat de La Moncloa no va fer més que confirmar ningú no té cap intenció de moure's del seu posicionament.

"Cuba mai no serà independent. La unitat d'Espanya és inqüestionable", asseguraba en 1896 el president del govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, que a més de polític era historiador. Ahir –2019– el president del gobierno espanyol Pedro Sánchez, declarava que "amb un govern del PSOE no hi haurà independència de Catalunya".

La negativa a negociar, cedir, pactar o buscar punts de trobada –en conjunció amb altres raons geopolítiques– va provocar aleshores la independència de Cuba i de Filipines. 120 anys després, la mateixa visió del món encara impera a l'Estat espanyol, sense espai per a la diversitat i l'acceptació de la diferència.

Pedro Sánchez fa seva la ideologia de la FAES, que sacralitza la Constitució com un marc rígid i inflexible que només pot ser interpretat de manera restrictiva i centralista. Una visió compartida de manera transversal per partits polítics espanyols que concentren més de dos terços de l'electorat espanyol. Que el cap de l'Estat se n'anés a esquiar el mateix dia de la manifestació no és una casualitat, sinó una declaració implícita d'indiferència i menyspreu.

És molt probable que l'independentisme certifiqui i consolidi una majoria absoluta en les convocatòries electorals de 2019. Amb aquest actiu en el sarró –exigència inelidible de la comunitat internacional en qualsevol procés d'autodeterminació– Catalunya haurà de cercar i trobar una manera de fer efectiva la voluntat majoritària dels catalans en un context advers: un Estat hostil, una repressió efectiva, i una indiferència molt estesa a l'exterior.