Hem entrat de cap a l’any de La Gran Incertesa. Confinats des de fa setmanes, i encara amb un nombre de morts diaris molt gran, ja es comença a intuir que a partir de maig les mesures s’aniran relaxant gradualment. La veritat però, és que en certa manera el pitjor ha de venir.
 
Un cop se surti del confinament, ni el turisme (12% PIB català) ni el sector exportador es recuperaran immediatament. Òbviament tampoc la demanda interna. L’alt nivell d’atur que podem esperar (no inferior al 20%) juntament amb un augment de l’estalvi perjudicarà greument a moltes PIMEs i autònoms. Sense vacuna i capacitat per fer tests massivament, la incertesa sobre si un nou brot de coronavirus pot obligar a reconfinar en qualsevol moment, planarà a l’ambient. Es fa difícil imaginar gaires noves contractacions els pròxims mesos, i hi haurà molts tancaments.
 
Aquesta és una foto que podria ser general a Europa, però que en el cas català pot ser especialment acusada per la dependència del turisme i del sector exportador. De l’ànim amb què se surti de la pandèmia, i de si els patrons de comportament anteriors es recuperen. En tot cas, sense una ajuda real als autònoms i les PIMEs, i sense una renda universal bàsica, la recessió econòmica podria esdevenir depressió. De moment, els únics que guanyen són els oligopolis, protegits doblement pel govern de l’Estat i per les compres del Banc Central Europeu. La gestió econòmica i fiscal de la pandèmia per part del govern espanyol és incomprensible.
 
Potser l'única bona notícia és la normalització del treball telemàtic. Hi ha la possibilitat que per fi acabem amb el presencialisme i construïm una societat menys concentrada a les grans ciutats. Per la reacció social a la crisi (la marxa de molts a les segones residències) ja es veu on hi ha més qualitat de vida, i és possible que aquest sigui el primer fet en dos-cents anys que afavoreix una major dispersió demogràfica. Seria positiu que la Generalitat aprofités aquesta nova dinàmica per posar en marxa un pla de descentralització del país, que faciliti l’equilibri territorial i que faci del treball telemàtic la punta de llança per facilitar que es pugui prosperar des de qualsevol punt del país.
 
Aquesta crisi ha tornat a demostrar que l’autonomia és inservible en cas de crisi. Sense sobirania fiscal ni control de les fronteres, el govern del President Torra només pot implorar al govern espanyol que emprengui les mesures necessàries. El govern català, ni tan sols es pot endeutar. Quan es parli de pressupostos, l’independentisme ha d’exigir de nou la sobirania fiscal i reguladora. Els qui s’hi oposen, perjudiquen els interessos del 99% dels catalans.
 
Mentrestant a nivell mundial, la Xina agafa força mentre els Estats Units i mitja Europa han badat. Havent sortit de la crisi els primers, i sense cap escrúpol ni accountability pel que fa a la seva gestió i les mentides que ha explicat el govern, podem esperar que aprofiti la crisi global per dur a terme una onada de compres estratègiques per als seus propòsits. La Nova Ruta de la Seda que volia impulsar, pot ser que agafi nova força amb la compra d’empreses clau en la cadena de subministrament global. També via el control d’infraestructures a canvi de la compra de deute públic.
 
Europa ha tornat a perdre el tren, com ha fet en els darrers 15 anys. Alemanya i molts Estats petits han reaccionat bé amb un alt nivell de tests, però el desastre espanyol i italià i la falta de lideratge polític real, arrossega el conjunt. Dels Estats Units no cal dir-ne res, la reacció tardana de Pedro Sánchez només ha estat superada per Donald Trump, que ha abocat els Estats Units al contagi massiu. L’atur ja ha explotat, deprimint també la seva demanda interna.
 
Mentrestant els països de l’Amèrica Central i del Sud, l’Àfrica i part d’Àsia també veuen afectat el seu model. La caiguda de les remeses de divises, la caiguda de les exportacions per la caiguda de la demanda, el baix preu del petroli, la deficiència en les estructures sanitàries, l’augment de l’atur... disturbis i problemes socials resolts a cop de porra i de metralladora no són descartables malauradament.
 
Mentrestant l'onada autoritària agafa força. Primer, en el discurs públic. Però ja tenim indicacions del qual ha de venir. La geolocalització de tots els ciutadans a totes hores serà una de les primeres passes. La via Orban també sortirà reforçada. Ha pres plens poders, pràcticament dictatorials i ho fa fet “legalment”. Ara es planteja centralitzar encara més el poder a les seves mans, traient poder als alcaldes hongaresos i desactivant així l’últim bastió de l'oposició.

I la UE què ha fet? La UE ha callat. Ha dit que ho analitzaria. Ha donat una resposta burocràtica a un problema polític que corca la Unió. I ho fa per impotència. La UE no pot suspendre els drets polítics d’Hongria (cal unanimitat i Polònia els protegiria) ni expulsar-los de la Unió (no hi ha cap procediment per fer-ho). Així doncs, si no canvien gaire les coses, Brussel·les acollirà una autocràcia entre els 27, un precedent que tindrà conseqüències en pocs anys. Si no s’atura aviat, la via Orban es convertirà en part del paisatge i, com demostren les imatges de Felipe VI vestit de militar, Espanya hi pot anar al darrere en pocs anys. L’instint de la política espanyola cap al militarisme i el centralisme, és un perill per a la democràcia a mitjà termini.
 
El problema no és només Orban, clar. Com bé sap la Xina, perquè l’autoritarisme es faci fort no hi ha millor enemic que aquell que és invisible. La pandèmia (i la por al seu retorn) així com el canvi climàtic tenen un perfil perfecte donar a llum un nou autoritarisme. En les eleccions que hagin de venir, les possibilitats que les forces antiglobalització guanyin pes, són altes.
 
Fent videoconferències per motius de feina aquests dies, un parell de persones a qui respecto molt em deien que encara no sabem si això serà un canvi de cicle, o un canvi de segle. Quan acabarà la crisi? Es prendran aviat mesures per evitar que la recessió es converteixi en depressió? En sortir-ne, reprendrem la defensa de les llibertats civils o ens haurem acostumat a la deriva autoritària? Com canviaran els hàbits? I qui hi haurà sortit guanyant en la lluita geopolítica mundial?  És un canvi de cicle o la crisi de la Covid-19 esdevindrà de facto un canvi de segle?