“Si no fem allò impossible, ens haurem d'enfrontar a allò impensable” Murray Bookchin.

Amnistia, Autodeterminació i garantia de drets són elements centrals del discurs del sobiranisme i l'independentisme català des de fa mesos i sobretot, des del 14 d'octubre data d'aparició de la sentència del judici al Tribunal Suprem. Però, estranyament, aquests darrers dies, poc en parlem.

Ara es parla de diàleg sense condicions, de desactivar la via de la repressió... i així, malgrat que no es digui i es vulgui obviar, es posa en relleu la dificultat del PSOE d'assumir que no existeix un problema de convivència, ni un conflicte polític a Catalunya, sinó que existeix un conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. Hem llegit titulars on s'informa que hi ha avenços entre ERC i PSOE pel simple fet d'assumir en un comunicat auster en les paraules que "existe un conflicto político" o de fer una trucada al President Torra per part del Senyor Pedro Sánchez.

Però s'obvia quin és el conflicte, i si no li posem noms i cognoms serà difícil -per no dir impossible- la seva resolució: autodeterminació i amnistia per les preses, exiliades i totes les represaliades polítiques. Algú encara pensa que un partit socialista capaç de plantejar-se renunciar a la immersió lingüística vol i és capaç d'abordar el conflicte real? Algú s'imagina que, en la situació i context actuals, Pedro Sanchez i els seus voldran reconèixer el dret a l'autodeterminació?

En l'atzucac en el qual es troba la legislatura catalana actual, amb unes mostres cada cop més evidents d'esgotament del govern, i amb la batalla permanent per l'hegemonia del sobiranisme entre JxCat i ERC, aquest diàleg fa més pinta de buscar una estabilitat política a banda i banda de Plaça Sant Jaume i, de pas, amansar la fera que va despertar el 14 d'octubre als carrers del Principat, que d'un diàleg amb capacitat real de canviar l'estat de les coses.

Hi ha preguntes que no es formulen. Molt probablement no tindrien resposta clara: a quins compromisos ha arribat ERC, i en concret la Conselleria d'Economia, amb els Comuns per tal d'aprovar els pressupostos? A quins compromisos han arribat no relacionats amb el pressupost per tal de garantir-ne la aprovació? És just supeditar les demandes clares d'una majoria de la població catalana a l'estabilitat d'un govern que no vol ni escoltar ni respectar aquestes demandes?

Cada cop és més evident que el fangar de suposada negociació en el qual s'ha ubicat ERC té poca solució més enllà d'una abstenció a canvi d'una taula en uns termes gens clars ni concrets que només servirà per tirar la pilota d'endavant i que negociar sobre l'autodeterminació i l'amnistia poc farà. Això no impedeix que ho vendran com una gran victòria com a única via d'obtenir-ne rèdits electorals que no polítics. Del nou model de finançament de fa una dècada al nou Estatut que defensa el PSC actual: canviar perquè res canviï.

I no, no es tracta de negar que el conflicte polític existent es resoldrà en una taula, o d'obviar que en algun moment l'Estat s'ha de veure obligat a seure en aquesta taula. Però perquè això passi, i l'Estat pugui assumir que l'autodeterminació i l'amnistia total són les úniques eines de resolució del conflicte, el que cal és recuperar la iniciativa política a Catalunya. I ara i aquí, el govern català està molt lluny de tenir cap mena d'iniciativa en aquest sentit i es mouen en la retòrica mirant-se de reüll els uns als altres.

Declaració rere declaració veiem paraules i promeses buides d'un govern incapaç de liderar els canvis estructurals que el país i la seva gent necessiten i més quan ens trobem a les portes d'una crisi econòmica anunciada llargament i que es trobarà amb unes classes populars que encara no s'han recuperat de l'anterior crisi malgrat que les grans empreses, com sempre, han augmentat els seus beneficis els darrers anys.

Però és que en aquest govern no només hi ha manca d'iniciativa política en clau de sobirania i garantia de drets per les classes populars sinó que hi ha una estratègia repressiva contra tota aquella gent que segueix lluitant des del carrer. De manera, que un cop més s'han sumat a l'estratègia de l'Estat: l'única resposta efectiva del govern davant de la sentència va ser la policial- violència policial, detencions i presó preventiva. Així que, es van sumar a la doctrina de generar por per evitar que la gent s'organitzi. I continuen. Cada dia que passa sense abordar la destitució de Miquel Buch i fer un debat profund sobre el model de seguretat i de gestió de la dissidència és un dia més on JxCat i ERC apuntalen, de facto, l'estratègia repressiva.

I no, la solució no és senzilla ni té receptes màgiques. Però, es pot constatar per enèsima vegada que l'exercici de l'autodeterminació nacional no vindrà donat per un pacte amb l'Estat, ja que la possibilitat d'un referèndum ha estat rebutjada per activa i per passiva per tots els governs de l'Estat i fins i tot, els responsables del més que previsible nou govern de l'Estat ja l'han rebutjat anticipadament.

Per això, continua sent imprescindible la mobilització que desborda totes les estructures fins ara conegudes, institucionals i no institucionals, i que posa al centre de les reivindicacions l'Autodeterminació, l'Amnistia i la garantia de drets. No serà a través de pactes amb l'Estat sinó a través de la força de la gent que es podran modificar les condicions actuals per facilitar unes de noves que siguin de victòria davant d'un nou embat que ens ha de permetre assolir els drets que l'Estat nega.

Ens veiem el dimecres 18 a les 16h a fora del Camp Nou. I no, no mirarem el clàssic. Autodeterminació, Amnistia i Drets.