Les anomenades lleis “ad hoc” fetes per resoldre una problemàtica conjuntural tenen un defecte congènit: acostumen a quedar desfasades quan es modifica la situació concreta que les ha justificat.

Això ha passat amb la regulació de la figura de Cap de l’oposició al Parlament de Catalunya. Pasqual Maragall ,que havia reclamat aquest tractament  durant la legislatura 1999-2003, va considerar, ja com a President de la Generalitat, que havia d’atorgar aquest reconeixement a Artur Mas. Tot i que la figura de Cap de l’oposició tenia un difícil encaix en el nostre sistema de partits, ja que és més pròpia de països bipartidistes, la veritat és que CIU, malgrat ser a l’oposició, era el primer grup parlamentari en nombre d’escons tant en la legislatura 2003-2006 com en la 2006-2010. La diferència en relació a la segona força era considerable i tan sols un pacte legítim entre tres partits havia impedit que assolís la Presidència de la Generalitat.

En aquest context s’aprovà la creació de la figura de Cap de l’oposició per Decret l’any 2004 i posteriorment l’any 2008 es va incloure en una llei, la del President de la Generalitat i el Govern, mitjançant una Disposició Transitòria. Les prerrogatives que se li varen atorgar per dotar de contingut el càrrec eren una mica rebuscades : sou equiparat al de Conseller (al que Mas primer i Nadal després varen renunciar), tractament d’Honorable, possibilitat de nomenar personal de confiança, prioritat en l’ordre protocol·lari i dret “a ser consultat, a iniciativa del President de la Generalitat, sobre els assumptes de més importància per a Catalunya” i a “proposar millores a l’acció de govern”.

Després de l’any 2010, quan CiU recupera la presidència de la Generalitat, la figura es manté: ostenta el càrrec Joaquim Nadal, amb molts menys escons dels que disposava Mas a l’oposició però encara amb una diferencia més o menys considerable en relació a la tercera força: 28 escons el PSC, 18 el PP. És opinable si durant aquests dos anys el PSC va exercir com a principal partit de l’oposició però formalment ho era.

Eleccions del 25 de novembre de 2012: CiU ,malgrat una forta baixada d’escons, és clarament  la coalició més votada. El segon grup parlamentari en diputats (tot i que no en vots populars) és ERC amb 21, amb un escó més que la tercera força i dos més que la quarta. CIU i ERC signen un anomenat “Acord per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya”, que permet l’elecció d’Artur Mas com a nou President en primera volta i que constitueix un autèntic programa comú de govern, encara que ERC no incorpora membres al Consell Executiu.

I aquí és on entra definitivament en crisi la figura de Cap de l’oposició. Es pot ser Cap de l’oposició i membre d’una majoria de govern alhora? I essent membre de la majoria de govern es pot ser Cap de l’oposició quan es té tan sols un o dos diputats més que d’altres forces polítiques? És que Junqueras, en tant que signant del pacte de govern (i no pas com a cap de l’oposició) no serà “consultat, a iniciativa del President, sobre els assumptes de més importància per a  Catalunya” i no podrà “proposar millores a l’acció de govern”?

Crec que és important prestigiar el paper del Parlament i el paper de l’oposició, sempre imprescindible en un sistema democràtic. Per això cal modificar la Llei que regula aquesta figura: no pas per fer córrer la llista a veure a qui li toca tal com demana el PSC per interessos partidistes. Tenim tres possibilitats: a) suprimir la figura de Cap de l’oposició; b)  deixar-la vacant quan, com és el cas, el partit a qui li correspondria ha signat un pacte que implica de forma ben clara que no exercirà aquesta funció; i/o c) afegir-hi nous requisits: reservar-ho pel cas que el grup parlamentari més nombrós de la cambra no governi, o exigir una determinada distància entre la força del Cap de l’oposició i la dels grups parlamentaris que el segueixen en nombre d’escons.

Oriol Junqueras ha destacat la importància política de que a Madrid i a Brussel·les es visualitzi que el President de la Generalitat i el Cap de l’oposició defensen alhora la consulta d’autodeterminació. Té raó: però el mateix efecte produirà si la defensa conjunta la protagonitzen el President de la Generalitat i el líder del segon grup de la Cambra ( sense oblidar que caldrà que hi siguin també la resta de grups que donen suport al referèndum i la societat civil catalana). La legítima discussió sobre el càrrec no es pot interpretar com un intent de posar pals a les rodes del procés cap al referèndum: ans al contrari, pot ajudar a legitimar-lo.

Crec que seria un bon detall que abans que el Parlament discuteixi la modificació de la Llei que ha proposat el Grup d’ICV-EUIA, Junqueras assumís la realitat i renunciés al càrrec: ell no pot ser cap de l’oposició perquè no és part de l’oposició. Perquè si ell és oposició el Govern que acaba de nomenar el president Mas no té majoria parlamentària...