Aquesta xafogor insuportable de primers d’agost, angoixant, sota un sol que bleeix les pedres, no ha tingut pietat amb ningú, a la Mediterrània. Tampoc se n’ha deslliurat Còrsega, si bé el caràcter muntanyós de bona part de l’illa n’ha assuaujat la roentor irrespirable. En aquesta hora del dia, quan el sol ja ha emprès el camí de tornada, la temperatura és elevada sota aquest gran tendal a Corti. I els graus de més no són només de calor. En aquesta ciutat universitària és on, any rere any, els independentistes corsos celebren les seves jornades internacionalistes. I és aquí on es retroben representants de pobles que no han renunciat mai al vell somni de la llibertat. Per això, els discursos i salutacions preliminars del míting van escalfant l’ambient i la calor ja és quasi absoluta. Parlen representants dels joves, del moviment sindical, dels familiars dels presos i els aplaudiments posen un so rítmic, rigorosament compassat a l’acte polític.

Les intervencions de tres polítics independentistes constitueixen, pròpiament, la part central del míting anual. Es tracta d’un català, un basc i un cors: Josep-Lluís Carod-Rovira, Arnaldo Otegi i Jean Guy Talamoni. Tots tres es refermen en el dret i la necessitat que els seus pobles esdevinguin nacions lliures i en la seva voluntat d’esdevenir un estat independent i sobirà. Refermen el compromís irrenunciable de conquerir els màxims espais de sobirania, enfront de la repressió dels estats que els oprimeixen. I parlen també d’Europa. Més d’Europa que no pas de la Unió Europea. A diferència del profund i no sempre dissimulat antieuropeisme, quasi ancestral, genètic, secular, d’una part no insignificant de la societat espanyola, els oradors són obertament, honestament, sincerament europeistes. Tant com crítics amb la Unió Europea. És bo de fer-ho constar així, perquè aquesta és l’opinió que emeten i defensen en els seus discursos.

La Unió Europea ha tingut una actuació vergonyosa en relació a la violència espanyola a Catalunya i a la limitació de drets democràtics fonamentals. I el caràcter vergonyant del seu capteniment també s’ha fet palès, dia rere dia, amb la seva inhumanitat davant el drama dels refugiats. Avui és, malauradament, una superestructura sense ànima, una burocràcia freda, un mercat sense pietat, la pàtria de l’euro. Els estats han segrestat la Unió Europa i aquesta ha fet el mateix amb Europa. Però el vell continent és tota una altra cosa, ben diferent a aquesta en què ha acabat convertint-se. Europa ha de ser allò que, en realitat, sempre ha estat: un mosaic divers de pobles, cultures i llengües. Feliçment, no existeix una sola manera de ser europeu, perquè no existeix tampoc una nacionalitat europea o una llengua europea. N’hi ha moltes i totes són, igualment, europees. Europa és un espai vivent de diversitat i no d’uniformitat.  Aquest és el seu tret fonamental. I si els estats han segrestat Europa, si n’han fet malbé la identitat plural, si n’han reduït el continent a un pur interès econòmic, els pobles tenim el deure de recuperar Europa per a la democràcia, pel respecte als drets humans i per a l’expressió legítima de la diversitat.  Perquè Europa val la pena, Europa s’ho mereix, Europa no és aquesta Unió Europea insolidària, estatista i egoista dels nostres dies. Els pobles tornarem a Europa allò que els estats li han negat i amagat.