El passat tres de setembre va morir Carme Junyent, la lingüista experta internacional en llengües amenaçades. El català està amenaçat, malgrat no ser una llengua minoritària sinó minoritzada. La decisió dels vint-i-set estats de la Unió Europea esdevé transcendental per la llengua pròpia de Catalunya. Com deia en el darrer article pòstum Carme Junyent, tenim dret a morir en català, a viure en català fins al tram final de la nostra vida.
Carme Junyent va néixer a Masquefa (Anoia) i va formar part durant molts anys de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona com a docent i investigadora. Directora de GELA, Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades, de l’antropologia lingüística i les llengües de la immigració a Catalunya. Formada a la Universitat de Barcelona, a Alemanya, a la Universitat de Colònia, a la Universitat de Marburg i a la Universitat de Califòrnia. Va participar com a experta, en un grup de 41, en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics l’any 1996, aprovada a Barcelona en el context de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, per iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional (Associació d’escriptors que té com a objectiu promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits) i el CIEMEN, Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, presentat davant la Direcció General de la UNESCO. Aquesta declaració considera la diversitat lingüística i rebutja l'homogeneïtzació cultural forçada i defineix el concepte de llengua pròpia d’un territori, reconeixent els drets lingüístics individuals i col·lectius (dret a disposar de serveis culturals, educatius, presència equitativa de la llengua la cultura en els mitjans de comunicació, en l’activitat econòmica, laboral, entre altres).
Carme Junyent era una dona culta, sàvia, acadèmica però alhora activista, feminista en moltes causes, sempre des de la llibertat aportant evidència científica. Autora de múltiples obres (més de trenta títols) que transcendeixen a l’erudició universitària, sortint de la zona de confort, generen debat i propostes. Era una dona tranquil·la i combativa des dels arguments, sempre amb llibertat de càtedra, afable, assertiva, rigorosa, treballadora, amb somriure i mirada franca. Des de Les Llengües d’Àfrica, Editorial Empúries, l’any 1986 a Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, Editorial EUMO Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
L’any 2010 va organitzar la jornada “Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana”, de la que l’any 2013 es van publicar les actes. Es va consensuar un document que té com a punt essencial el reconeixement del gènere no marcat o masculí com a inclusiu del marcat o femení i garanteix que cap organisme pot obligar a escriure documents amb formes desdoblades (nens i nenes, …). Aquesta posició defensada per molts experts en lingüística, en filologia, va aixecar controvèrsia dins d’una part dels moviments feministes. Jo respecto molt l'opinió de Carme Junyent i estic alineada en les seves posicions. Carme Junyent parlava clar i com a feminista ens alertava que cal canviar els homes i els fonaments patriarcals de la societat i no pensar que els desdoblaments ens porten a la igualtat quan pot tenir l’efecte invers.
El català és una llengua romànica del grup de les neollatines, nascuda els segles VIII i X, a una part de Catalunya, a la Catalunya Nord i a Andorra, en els territoris de l’imperi carolingi que formaven part de la Marca Hispànica. Els primers textos coneguts escrits en català daten del segle XII. Durant els segles XII i XIII es va estendre a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja d’Aragó, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe i la frontera lingüística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I. Actualment s’estén en un territori de 13,7 milions d’habitants a quatre estats: Espanya, Andorra, França i Itàlia.
El català va ser la llengua del poble, l’administració i la cultura fins al 1714. A la guerra de Successió de la Corona d’Espanya, el Decret de Nova Planta el català va ser prohibit en l’educació i per usos oficials. El segle XIX amb la Renaixença es recupera l’ús del català en la literatura. A principis del segle XX el catalanisme polític reivindica el català des de la Mancomunitat de Catalunya. Es crea l’Institut d’Estudis Catalans (1907). La Constitució Republicana del 1931 i l’Estatut d’Autonomia del 1932 va permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d’una activa política de suport en el seu aprenentatge i ús. Durant la llarga dictadura franquista va ser contundent la persecució del català en tots els àmbits. Tot i aquest fet el català va ser salvat per la transmissió familiar i per activistes culturals a Catalunya o a l’exili.
Amb la democràcia, la Constitució espanyola del 1978 va reconèixer que el català podia ser llengua pròpia a Catalunya, País Valencià i Balears a través dels seus estatuts.
A Catalunya l’impuls del català durant els primers anys de la recuperació de la Generalitat varen ser cabdals. L’any 1982 s’inicià el model de llengua vehicular a l’escola i la Llei de normalització lingüística del 1983 va posar en marxa la recuperació del català en les institucions, en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament. El pacte entre CiU, PSC i PSUC amb els sectors culturals, socials, sindicals i veïnals van ser claus. La majoria respectava i volia el català con a llengua pròpia.
Catalunya és país de diversitat cultural i de fortes onades migratòries. L’any 1982 Catalunya tenia una població de 6 milions de persones, el 63,5% eren nascudes a Catalunya, el 34,5% a la resta d’Espanya i el 2% a l’estranger. La llengua materna dels nouvinguts era el castellà. Vint anys més tard, la Catalunya del 2002, amb 6,5 milions de persones, tenia a un 66% de persones nascudes a Catalunya, el 25% a Espanya i l'11% a l’estranger. Vint anys més tard, l’any 2022, arribant a vuit milions d’habitants, tenim el 65% nascuts a Catalunya, 17% nascuts a Espanya i el 18% nascuts a l’estranger. Els catalans nascuts a l'estranger o catalans fills de pares nascuts a l'estranger parlen més de 300 llengües maternes. Les llengües maternes d’ús familiar més freqüents són el castellà i l’àrab, i creixent el xinès.
L'ús social del català com a llengua habitual ha baixat, actualment, fins al 36% imposant-se el castellà. La immersió lingüística i les polítiques públiques a tots nivells del català permet que la gran majoria de persones que resideixen a Catalunya l’entenguin i que la població que ha estat escolaritzada a Catalunya entengui i el parli. A l’àrea metropolitana de Barcelona només el 25% dels residents fan ús habitual del català en tots els àmbits socials: laboral, en el comerç, en el lleure, en el sistema sanitari o en la relació en les administracions.
El català en el segle XXI se situa entre les 100 llengües més parlades del món (superior al suec, el doble que el finès). Malgrat aquest fet, està amenaçat per l’allau migratòria, per l’emergència de les tecnologies de la informació i comunicació, pel predomini de l’anglès en la música, en la ciència i en la cultura i per la falta de suport polític més enllà de Catalunya.
La conjuntura política actual a Espanya pot propiciar un acord amb similituds als pactes de finals dels setanta i vuitanta. L’amnistia pot acabar amb l’exili i pot trobar una sortida política a la reivindicació d’autodeterminació de Catalunya. Ara, Junts i ERC amb el PSOE i Sumar poden marcar de nou el pas de la història. L’ús del català al Congrés almenys visibilitza les llengües pròpies dins d'Espanya. El substantiu esdevé l’oficialitat del català a la Unió Europea amb el basc i el gallec. Refer una anomalia històrica implícita fins i tot a la Constitució del 1978 i en el sentit de la construcció europea. En l’Europa dels 27 estats hi ha 24 llengües oficials (el gaèlic és la llengua pròpia de 260.000 persones). Però el pacte polític, igual que en els anys vuitanta, requereix pacte sociocultural.
La Plataforma per la llengua i moltes entitats i personalitats adherides (molt orgullosa que els metges de Catalunya, a través del lideratge del Col·legi de Barcelona, el sindicat Metges per Catalunya i la plataforma “Metges pel català” en formin part) estan promovent la campanya “SAY YES” adreçada als estats membres de la Unió Europea per l’oficialitat del català.
No deixem de recordar Carme Junyent, que ens deia que estava a les nostres mans salvar el català. Ara és el gran moment. Cal estimar la llengua pròpia de Catalunya, el català, considerant que fer-ne ús és enriquidor. Simplement, volem defensar el dret de viure i morir en català i donar sentit a la nació.
Carme Junyent va néixer a Masquefa (Anoia) i va formar part durant molts anys de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona com a docent i investigadora. Directora de GELA, Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades, de l’antropologia lingüística i les llengües de la immigració a Catalunya. Formada a la Universitat de Barcelona, a Alemanya, a la Universitat de Colònia, a la Universitat de Marburg i a la Universitat de Califòrnia. Va participar com a experta, en un grup de 41, en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics l’any 1996, aprovada a Barcelona en el context de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, per iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional (Associació d’escriptors que té com a objectiu promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits) i el CIEMEN, Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, presentat davant la Direcció General de la UNESCO. Aquesta declaració considera la diversitat lingüística i rebutja l'homogeneïtzació cultural forçada i defineix el concepte de llengua pròpia d’un territori, reconeixent els drets lingüístics individuals i col·lectius (dret a disposar de serveis culturals, educatius, presència equitativa de la llengua la cultura en els mitjans de comunicació, en l’activitat econòmica, laboral, entre altres).
Carme Junyent era una dona culta, sàvia, acadèmica però alhora activista, feminista en moltes causes, sempre des de la llibertat aportant evidència científica. Autora de múltiples obres (més de trenta títols) que transcendeixen a l’erudició universitària, sortint de la zona de confort, generen debat i propostes. Era una dona tranquil·la i combativa des dels arguments, sempre amb llibertat de càtedra, afable, assertiva, rigorosa, treballadora, amb somriure i mirada franca. Des de Les Llengües d’Àfrica, Editorial Empúries, l’any 1986 a Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, Editorial EUMO Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
L’any 2010 va organitzar la jornada “Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana”, de la que l’any 2013 es van publicar les actes. Es va consensuar un document que té com a punt essencial el reconeixement del gènere no marcat o masculí com a inclusiu del marcat o femení i garanteix que cap organisme pot obligar a escriure documents amb formes desdoblades (nens i nenes, …). Aquesta posició defensada per molts experts en lingüística, en filologia, va aixecar controvèrsia dins d’una part dels moviments feministes. Jo respecto molt l'opinió de Carme Junyent i estic alineada en les seves posicions. Carme Junyent parlava clar i com a feminista ens alertava que cal canviar els homes i els fonaments patriarcals de la societat i no pensar que els desdoblaments ens porten a la igualtat quan pot tenir l’efecte invers.
El català és una llengua romànica del grup de les neollatines, nascuda els segles VIII i X, a una part de Catalunya, a la Catalunya Nord i a Andorra, en els territoris de l’imperi carolingi que formaven part de la Marca Hispànica. Els primers textos coneguts escrits en català daten del segle XII. Durant els segles XII i XIII es va estendre a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja d’Aragó, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe i la frontera lingüística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I. Actualment s’estén en un territori de 13,7 milions d’habitants a quatre estats: Espanya, Andorra, França i Itàlia.
El català va ser la llengua del poble, l’administració i la cultura fins al 1714. A la guerra de Successió de la Corona d’Espanya, el Decret de Nova Planta el català va ser prohibit en l’educació i per usos oficials. El segle XIX amb la Renaixença es recupera l’ús del català en la literatura. A principis del segle XX el catalanisme polític reivindica el català des de la Mancomunitat de Catalunya. Es crea l’Institut d’Estudis Catalans (1907). La Constitució Republicana del 1931 i l’Estatut d’Autonomia del 1932 va permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d’una activa política de suport en el seu aprenentatge i ús. Durant la llarga dictadura franquista va ser contundent la persecució del català en tots els àmbits. Tot i aquest fet el català va ser salvat per la transmissió familiar i per activistes culturals a Catalunya o a l’exili.
Amb la democràcia, la Constitució espanyola del 1978 va reconèixer que el català podia ser llengua pròpia a Catalunya, País Valencià i Balears a través dels seus estatuts.
A Catalunya l’impuls del català durant els primers anys de la recuperació de la Generalitat varen ser cabdals. L’any 1982 s’inicià el model de llengua vehicular a l’escola i la Llei de normalització lingüística del 1983 va posar en marxa la recuperació del català en les institucions, en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament. El pacte entre CiU, PSC i PSUC amb els sectors culturals, socials, sindicals i veïnals van ser claus. La majoria respectava i volia el català con a llengua pròpia.
Catalunya és país de diversitat cultural i de fortes onades migratòries. L’any 1982 Catalunya tenia una població de 6 milions de persones, el 63,5% eren nascudes a Catalunya, el 34,5% a la resta d’Espanya i el 2% a l’estranger. La llengua materna dels nouvinguts era el castellà. Vint anys més tard, la Catalunya del 2002, amb 6,5 milions de persones, tenia a un 66% de persones nascudes a Catalunya, el 25% a Espanya i l'11% a l’estranger. Vint anys més tard, l’any 2022, arribant a vuit milions d’habitants, tenim el 65% nascuts a Catalunya, 17% nascuts a Espanya i el 18% nascuts a l’estranger. Els catalans nascuts a l'estranger o catalans fills de pares nascuts a l'estranger parlen més de 300 llengües maternes. Les llengües maternes d’ús familiar més freqüents són el castellà i l’àrab, i creixent el xinès.
L'ús social del català com a llengua habitual ha baixat, actualment, fins al 36% imposant-se el castellà. La immersió lingüística i les polítiques públiques a tots nivells del català permet que la gran majoria de persones que resideixen a Catalunya l’entenguin i que la població que ha estat escolaritzada a Catalunya entengui i el parli. A l’àrea metropolitana de Barcelona només el 25% dels residents fan ús habitual del català en tots els àmbits socials: laboral, en el comerç, en el lleure, en el sistema sanitari o en la relació en les administracions.
El català en el segle XXI se situa entre les 100 llengües més parlades del món (superior al suec, el doble que el finès). Malgrat aquest fet, està amenaçat per l’allau migratòria, per l’emergència de les tecnologies de la informació i comunicació, pel predomini de l’anglès en la música, en la ciència i en la cultura i per la falta de suport polític més enllà de Catalunya.
La conjuntura política actual a Espanya pot propiciar un acord amb similituds als pactes de finals dels setanta i vuitanta. L’amnistia pot acabar amb l’exili i pot trobar una sortida política a la reivindicació d’autodeterminació de Catalunya. Ara, Junts i ERC amb el PSOE i Sumar poden marcar de nou el pas de la història. L’ús del català al Congrés almenys visibilitza les llengües pròpies dins d'Espanya. El substantiu esdevé l’oficialitat del català a la Unió Europea amb el basc i el gallec. Refer una anomalia històrica implícita fins i tot a la Constitució del 1978 i en el sentit de la construcció europea. En l’Europa dels 27 estats hi ha 24 llengües oficials (el gaèlic és la llengua pròpia de 260.000 persones). Però el pacte polític, igual que en els anys vuitanta, requereix pacte sociocultural.
La Plataforma per la llengua i moltes entitats i personalitats adherides (molt orgullosa que els metges de Catalunya, a través del lideratge del Col·legi de Barcelona, el sindicat Metges per Catalunya i la plataforma “Metges pel català” en formin part) estan promovent la campanya “SAY YES” adreçada als estats membres de la Unió Europea per l’oficialitat del català.
No deixem de recordar Carme Junyent, que ens deia que estava a les nostres mans salvar el català. Ara és el gran moment. Cal estimar la llengua pròpia de Catalunya, el català, considerant que fer-ne ús és enriquidor. Simplement, volem defensar el dret de viure i morir en català i donar sentit a la nació.