Vagi per endavant una abraçada a la presidenta del Parlament i expresidenta de l’ANC, Carme Forcadell i a la consellera i exdirigent sindical Dolors Bassa, ara que continuen tancades més a prop de casa a Figueres i que la divisió per sexes manté separades de la resta de presos polítics.

I continuo amb una abraçada als qui ja han arribat als Lledoners, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, Oriol Junqueras i Raül Romeva; i els que vindran: Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull.

He de confessar que tinc el regust agre-dolç. Continueu injustament tancats a la presó, però sou més a prop de casa. Però us he de confessar una cosa. Les primeres notícies que van sortir sobre quines presons es triaven a Catalunya vaig poder entendre que per raons de quilometratge o comoditat s’adoptés la dispersió. Però sou presos polítics i per això no ho entenia des del punt de vista polític.

Finalment, sigui pel que sigui – a excepció de la discriminació reglamentària de les dones a presons de dones-, la resta coincidireu als Lledoners, a tocar de la meva ciutat. I això m’ha fet respirar un xic millor.

Sou la gent que estàveu al davant de les principals associacions de la societat civil que van impulsar el dret a l’autodeterminació i la independència; i al capdavant del Govern que va assumir el mandat del poble en les anteriors eleccions. I m’indigno quan des de posicions hiperventilades o superconservadores se us critica o es critica allò que es va fer abans de l’1 d’octubre o en les setmanes següents. Els uns, perquè creuen que s’havia de continuar malgrat comprovar que l’Estat espanyol utilitzava amb contundència la força, més enllà del que els seus propis jutges recomanaven, i malgrat la nul·la reacció europea a la repressió. I d’altres retraient perquè, si no es veia a venir, no s’havia ajornat la part final del procés allargant-lo o limitant-se a tornar a convocar eleccions en comptes de referèndum. No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres.

Es van cometre errors. Crec que la majoria eren errors inevitables si es volia cremar aquesta etapa necessària per obrir el meló: comprovar la reacció espanyola i europea. Potser se’n van fer alguns d’evitables, però, per mi, no pesen suficientment en el balanç de passius per tapar l’immens actiu que tenim a les mans gràcies a l’u d’octubre, amb totes les derivades.

Catalunya va tenir una victòria l’agost, amb els Mossos dominant un greu atac terrorista (Pla A del CNI) que va impedir a l’Estat proclamar l’Estat de setge amb l’exèrcit al carrer per aturar l’u d’octubre. I una segona victòria el 20 S que, reviscut amb el documental del Roures, va ser el Pla B, mostra com va estar controlat també pel CNI infiltrat a la Guàrdia Civil, per tal de provocar la rebel·lió per ells dissenyada per un cop més treure l’exèrcit i decapitar el moviment; però no els va sortir bé. Ni les armes del cotxe de la Rambla ni l’assalt a la CUP van produir cap alteració violenta. I la tercera victòria és la de l’U, on saltant-se la instrucció del jutge (manats per qui?) van agredir indiscriminadament a ciutadans per provocar nous aldarulls i la suspensió de les votacions. I van fracassar.

Ara bé, després van venir les derrotes. La força coercitiva de l’Estat era enorme i il·limitada. Europa no va actuar. I per això tenim un problema gros: en aquests moments no hi ha una diagnosi compartida d’allà on som i, per tant, és impossible que ens posem d’acord de cap on anem i com hi anem. Al marge de les legítimes aspiracions dels partits a ampliar el seu espai caldria que aquests i les principals entitats socials es posessin d’acord en allò elemental: un DAFO, debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats que tenim.

El mateix DAFO pel que fa a l’Estat, l’enemic principal. I el mateix pel que fa a la població catalana que s’ha sentit abandonada del procés i està seguint per ara,  les proclames etnicistes i bel·ligerants de l’espanyolisme a ultrança.

Només amb el govern autonòmic efectiu no n’hi ha prou. Només amb el Govern simbòlic a Brussel·les tampoc. Només amb polítiques socials si aquestes no s’expliquen de forma massiva tampoc. Només amb un lleuger augment de vots, tampoc.

Desgraciadament, la gent de Figueres i, especialment, els set de Lledoners encara tindran hores per parlar i reflexionar. Continuen sent claus en la seva ascendència i direcció del moviment independentista. Són els que tenen més informació del què va passar i de perquè.

I potser pot semblar injust que m’atreveixi, des de fora, a posar-los deures. Però us ben dic que no. En la mesura que aquest nucli dirigent trobi el què i el com, la gent sabrem com actuar en la nova etapa i això serà beneficiós també per ells i pel país.

Deixo preguntes a l’aire. Quins pilars de l'Estat oligàrquic i anticatalà cal erosionar i com, per fer-lo seure en la taula de negociació? Quins ressorts emocionals hem de tocar per fer caure el mur que s’ha construït per atiar una part gens menyspreable de la població catalana contra el procés? Com encarrilem el dolor, la decepció o la ràbia de la gent republicana de forma positiva i no violenta activa per tal que no es desviï cap a l’autolesionisme com està passant ara?

Gent de Figueres i dels Lledoners farem tot allò que puguem per treure-us. Les vostres reflexions compartides que ens heu de fer arribar seran determinants per a la llibertat individual i col·lectiva.

Salut i República.