Aquesta carta no vol ser una anàlisi de dos anys de govern. Ni d'una legislatura que ha estat més aviat trista. Ni un llistat de greuges. Governar enmig d'una pandèmia, en una societat que viu travessada per les desigualtats, en un país que durant molts anys, massa, s'ha dedicat a facilitar i contribuir a la mercantilització de les nostres vides no és senzill. I les respostes són complexes. Això és el més fàcil de constatar.

Per això, escoltar-lo durant aquests dos mesos parlar de rescatar a les persones i no carregar a l'esquena de les treballadores la sortida de la crisi social i econòmica donava una mica d'aire i semblava que podia apuntar a una manera de fer les coses diferent dels darrers 10 anys, o de fet, de fer les coses diferent de sempre. Però tinc alguns dubtes que m'agradaria que alguns periodistes li traslladessin a les rodes de premsa setmanals, de diumenge, a les que ens té habituats. Preguntes, dubtes i alguna constatació, perquè no tot s'hi val en la lluita contra el virus ni contra un Estat que de nou es mostra com el que és, autoritari.

Primera. L'hem vist a vostè i a tot el seu Govern reivindicar el personal sanitari i agrair-los la feina. I és que aquests dos mesos la mirada que hem tingut de la sanitat pública ha posat en relleu la importància d'allò públic i comunitari, i de totes aquelles persones i col·lectius que hi estan implicades. Però en canvi, veiem com no es planteja que puguin recuperar el sou retallat ara fa deu anys. 

Després de mesos de propaganda d'uns pressupostos que suposadament revertien retallades (malgrat que hem vist després com les xifres no s'ajusten als discursos), el seu Govern ni va incorporar aquesta recuperació a la proposta feta ni va votar a favor d'una esmena que la recollia. Com dignificaran el sistema sanitari i el seu personal si continuen privilegiant els interessos privats per sobre del bé comú en un sistema externalitzat i privatitzat?

Segona. Arran de la crisi del 2008, molts governs es van dedicar a rescatar de manera directa i indirecta a la banca. L'espanyol i el català no en van ser cap excepció. De fet, com s'ha recordat aquests dies, es va "perdonar" els diners del rescat a la banca que a priori s'havien compromès a retornar. 65.000 milions d'euros. Per això és important en aquesta crisi (que és una continuïtat de l'anterior) parlar de rescatar a les persones.

Vostè ha repetit molt "cal que l'Estat sigui qui faci l'esforç i no les treballadores", però l'estructura d'ingressos es basa majoritàriament en els impostos i una part important prové dels impostos indirectes, aquells que paguem independentment de la capacitat adquisitiva.

Com vol que no siguin les treballadores qui paguin aquesta crisi, si vostès no han estat capaços d'aprovar una reforma profunda dels impostos directes, els que sí que tenen en compte que "qui més té i més guanya pagui més"? Com vol que no siguin les treballadores qui paguin aquesta crisi, si el que el seu Govern està oferint a la petita empresa i als autònoms, igual que el govern de l'Estat, és que s'endeuti amb la banca, aquella que no ha retornat els diners del rescat? Per què no han volgut que el 4% que ingressa més pagui més? Per què no han modificat l'impost de patrimoni, com si va fer el govern del País Valencià la passada legislatura, perquè qui té més pagui més? Com vol fer-ho si no fan pagar més a bancs, empreses amb beneficis milionaris i grans fortunes?

Tercera. Derivada de l'anterior, dedueixo que proposa que les administracions públiques s'endeutin. Que s'endeutin encara més, és clar. El deute ha estat utilitzat des de temps immemorials. Quan la recaptació és insuficient, els governs van als mercats financers i a les institucions financeres internacionals per contreure crèdits i així cobrir el dèficit. 

La història ens ensenya que arriba un moment, quan torna a ser insuficient la recaptació per retornar el deute, que els creditors imposen ajustos estructurals amb l'excusa de recuperar els diners prestats. Ergo, ho acaben pagant les treballadores veient com es retalla en serveis públics i es precaritzen les seves vides. Això no és una fatalitat, és qüestió de voluntat política: cedir o no cedir als interessos i pressions dels mercats i poders financers. Per això, abans no arribi el dilema el deute o la vida, és important saber, què tria vostè i el seu Govern: el deute o la vida? Fins ara s'han decantat sempre pel deute.

Constatació. Després de més d'un mes escoltant al seu Govern, i en concret, a vostè, exigint una renda bàsica universal, va ser diumenge passat que vam descobrir a què s'ha estat referint tot aquest temps. I la tristesa va ser enorme. La sensació d'aprofitar-se de tres paraules que juntes volen dir molt i que mal utilitzades es giren en contra de la gent.

La renda bàsica universal està concebuda com un dret incondicional i universal, finançada a través dels impostos, uns impostos progressius on qui més té més paga. Aquells impostos que vostès no volen augmentar ho fan molt tímidament perquè no sigui dit però que no molesti massa.

Vostè, no sé si per error o convicció, va afirmar que la renda bàsica és la renda garantida. Res més lluny de la realitat. La renda garantida de ciutadania és una ajuda condicional i per uns casos molt concrets i delimitats. I tampoc celebraria que funciona bé a tenor de les valoracions que sistemàticament fa la comissió promotora de la ILP que va impulsar aquesta renda. De fet, vostès van votar en contra d'esmenes que augmentaven la partida pressupostària per tal de donar cobertura a més famílies.

Hi ha més dubtes i preguntes però no hi caben a una carta.

En un moment d'incerteses i moltes pors, cal ser clars i sincers. Sumar-se a la moda de la postveritat per utilitzar-la en funció dels propis interessos no reverteix en les condicions de vida de la gent, ni en el curt ni el llarg termini. Al contrari, genera més desafecció.