Jordi Pujol va confessar l'existència de diners a l'estranger sense declarar el 25 de juliol del 2014, quan tenia 84 anys. Si acaba asseient-se al banc dels acusats de l'Audiència Nacional pel judici contra les presumptes irregularitats comeses per la família, ja tindrà 95 anys. En tot aquest temps, Pujol ja ha passat totes les fases possibles. L'expresident va ser jutjat i condemnat en els dies posteriors a la confessió, i no només per l'opinió pública o pels rivals polítics que el van haver de patir durant tres dècades, sinó pels seus. Perquè van ser Artur Mas i Convergència els qui, per construir un tallafoc, van trencar amarres amb el patriarca. El van desposseir dels privilegis institucionals, van marcar distàncies fins i tot personals -alguns membres de la família ho van viure en directe- i van acabar carregant-se les sigles fundades el 1974. Pujol, abans un tòtem, havia passat a ser un actiu tòxic.
En tot aquest temps s'han fet públics documents que deixen la família en mal lloc, com aquella comunicació de Marta Ferrusola sobre els missals, i també s'han produït arxivaments de causes com la que afectava Oleguer Pujol. Sobre el cas que afecta la família hi ha tres qüestions que estan vinculades, i que en el fons no es poden destriar per entendre'l. La primera és que, efectivament, per acció o per omissió, hi ha hagut actituds dels Pujol, ja sigui per acció o per omissió, que poden haver col·lisionat amb el el codi penal. El periodista Francesc-Marc Álvaro, en el canònic Ara sí que toca, el millor llibre per entendre com Convergència va enfocar el relleu de Pujol, ja apuntava la sospita -el 2003- sobre les presumptes males pràctiques del primogènit. Oriol Pujol, l'únic fill que es va dedicar a la política, va acabar entrant a la presó pel cas de les ITV. La taca és evident.
Això lliga amb la segona qüestió bàsica per entendre el cas. L'expresident era una peça de caça major per l'Estat? Per descomptat. Pujol representava -i, en certa manera, encara representa- una generació que va assumir les contradiccions de la Transició, va rearmar la nació -especialment en termes de llengua i cohesió social en dècades complexes- i va fer del diàleg amb l'Estat, el famós peix al cove, la manera de progressar. El mateix fundador de CDC sabia, fa més d'una dècada, que l'autonomisme havia arribat al límit i, tot i que es resistia a abraçar sense matisos el projecte independentista, ja no el combatia. Com a figura més coneguda del país entre el 1980 i el 2003, l'Estat va interpretar que, atacant-lo a ell, podia decaure el procés col·lectiu. No és casualitat que confessés just abans de la consulta del 9-N, com tampoc ho eren els escorcolls en dates assenyalades a la seu de CDC.
El problema, en tot cas, no és que l'Estat busqués, sinó que trobés. A l'Estat li interessava presentar Convergència com un partit esquitxat per la corrupció, i el problema és que n'hi havia, com va indicar la sentència del cas Palau i la condemna contra Daniel Osàcar, el tresorer del partit. En un moment en què l'independentisme es projectava com una força renovadora, neta, exemplar davant d'una Espanya tancada en banda a acceptar el dret a decidir, presentar Convergència com un niu de corrupció tenia l'objectiu de dividir el moviment, per raons òbvies, i en algun cas ancorades en la realitat. També hi ha hagut excepcions: Xavier Trias va demostrar que el compte suís que se li atribuïa era fals, encara que el mal, en el seu cas, ja estava fet. De guerra bruta n'hi va haver, segurament més de la que es coneix, però de brutícia també n'hi havia. Aquest va ser el problema dels Pujol.
La tercera qüestió no és estrictament política, encara que part de la solució podria venir de la política. Com pot ser que una causa com aquesta trigui una dècada en arribar a judici? La millor manera d'evitar judicis paral·lels -lícits, comprensibles, inevitables- és que les instruccions siguin àgils i que no s'allargui cap procés, tant pels acusats com per les institucions. Perquè, en el cas de Pujol, en cas que s'assegui al banc dels acusats, ja ho farà com a jutjat, condemnat i restituït. Perquè fins i tot en l'últim congrés de Junts, un partit que va néixer amb al·lèrgia als orígens, més d'un ponent es va atrevir a pronunciar el seu nom. Li faran costat ara, camí del judici, els mateixos que el van convertir en un pària?