S’ha de reconèixer que la marca Wikileaks continua sent una pedra a la sabata dels governs més poderosos, malgrat els vaivens que ha entomat el seu líder, Julian Assange, en els darrers set anys. Divendres es va conèixer un capítol més de la història del famós activista: la fiscal superior sueca, Mariann Ny, va anunciar que tanca el cas per violació i assetjament sexual per la impossibilitat d’avançar en la investigació.

Una victòria guanyada o un pas més en el desgast de la figura d’Assange? Ell ho ha celebrat com "una gran victòria", però els seus advocats -liderats per l’exjutge de l’Audiència Nacional Baltarsar Garzon- encara hauran de negociar el futur del hacker. Qualsevol moviment pot ser motiu d’extradició als EUA on el president Trump estarà encantat de rebre’l per encausar-lo per espionatge.  

Pocs recordaran quan va passar per Barcelona el 2009, i des del Personal Democracy Forum encoratjava als periodistes a destapar les vergonyes dels governs corruptes. En aquell moment, Wikileaks acabava de destapar un informe de la Comissió Nacional dels Drets Humans de Kenya després de les eleccions del 2007, on es denunciaven els 500 morts i desaparicions de molts joves en circumstàncies molt poc clares. 

El creador de Wikileaks va ser mundialment conegut, el 2010, quan va filtrar i publicar més de 92.000 documents sobre la guerra d’Afganistan, a més de documentació que demostrava com l'exèrcit nord-americà havia comès atrocitats sense justificació. Per als EUA sempre va ser un traïdor, i per a Suècia un criminal després de ser denunciat per abús sexual. Tot plegat el va dur a recloure’s a l’ambaixada de l’Equador a Londres, on viu des de fa cinc anys. 

El periodista Borja Bergareche, autor del llibre Wikileaks Confidencial, m'explicaria uns anys més tard que "Els papers del Pentàgon", desvelats el 1971 per l’analista militar Daniel Ellsberg, van tenir més transcendència que no pas els cables d’Assange. Però que Wikileaks havia representat "una sacsejada forta al cor de les redaccions, on la gestió de milers de documents va obligar a treballar en col·laboració amb desenvolupadors de bases de dades i altres especialistes". 

Casualitats de la justícia han fet que aquesta setmana també hagi estat notícia Chelsea Manning (abans Bradley). L'exsoldat responsable de les filtracions de Wikileaks ha quedat en llibertat. Manning- la "traïdora que va esdevenir un símbol" -com explicava Pep Martí- havia estat condemnada a 35 anys de presó però va sol·licitar a l’expresident Barack Obama la commutació de la pena.

Què passarà ara amb Assange? Continuarà sent el "Robin Hood" del ciberespai, mantenint l’esperit de lluita malgrat la incapacitat de moviments i la falta de lideratge que pateix la plataforma? Durant aquests anys, certes accions l'han desacreditat fins a aconseguir l'enemistat dels qui l'aplaudien fa uns anys.

Ho explicava ara fa poc l’especialista en ciberseguretat, Mercè Molist. "La història d'amor d'Assange i el hacktivisme a la xarxa s'ha anat deteriorant. La filtració que Wikileaks va fer dels correus de Hillary Clinton en plena campanya electoral dels Estats Units va ser interpretat en clau de conxorxa Assange-Donald Trump”. A principis d’anys, la plataforma també va mostrar la seva cara més fosca quan va anunciar per Twitter la intenció de crear una gran base de dades amb comptes validats de periodistes, així com les relacions familiars, laborals i financeres d'aquests. La proposta va guanyar-se una bona col·lecció de crítiques.

La imatge d'Assange pot haver-se deteriorat però no és pot negar a Wikileaks el paper decisiu que ha jugat per normalitzar les filtracions. Poc després vindrien les de l'exanalista de la CIA, Edward Snowden, denunciant l’espionatge massiu dels Estats Units a través d’Internet; o les del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació amb els "papers de Panamà".