Emilio Butragueño, Miguel González Míchel, Manolo Sanchís, Rafael Martínez Vázquez i Miguel Pardeza. La Quinta del Buitre, icona del Reial Madrid, formava ahir al costat d'Isabel Díaz Ayuso en l'entrega del Premi Internacional de l'Esport de la Comunitat de Madrid. Mentre la presidenta madrilenya es posava la samarreta del Madrid, es referia a Florentino Pérez amb un afectuós "presi" i distingia la generació de futbolistes que es va passejar pels estadis d'Espanya la segona meitat dels anys 80 -anys de poder omnipotent del madridisme-, Pablo Casado es dessagnava a Génova. Dimissions encadenades al partit i suports territorials retirats que contrastaven amb els somriures -teatrals- que s'exhibien a la Puerta del Sol.

El PP que evoca Ayuso és el que es va reunir per aplaudir la Quinta del Buitre, un partit frívol i de masses, especialista a captar vots i guanyar eleccions, amb la recepta que sigui. Fins i tot amb la del populisme que rebrega el concepte de llibertat, conviu amb la corrupció i s'abraça a Vox, la mescla que tan bé ha combinat Ayuso a Madrid, amb l'ajuda de tots els poders. L'homenatge als herois madridistes sintetitza una manera de fer, impúdica, que amaga l'escàndol amb fotografies agradables i polèmiques més sorolloses que les anteriors, com les acusacions calculades a Casado com a bumerang als indicis d'irregularitats. L'endemà de dir que facilitaria la documentació del contracte del germà a la Fiscalia -qüestió que remet a la set de fer diners pels de casa en plena pandèmia-, la prioritat d'Ayuso era escampar sospites amb actes que firmaria qualsevol abonat al Santiago Bernabéu mentre el torcebraç a la cúpula del partit començava a decantar-se al seu favor.

El drama de Casado, figura que transmet tanta inseguretat com ingenuïtat, és que acabarà caient quan s'ha atrevit a assenyalar la brutícia en forma de corrupció de la seva principal enemiga. El líder del PP ha errat massa per creure que tindria tothom al seu costat, però és il·lustratiu que sigui apartat quan ha gosat despullar adversaris. La lectura dels fets resulta inquietant, pel carril concedit a les pràctiques de la presidenta madrilenya, que es veurà autoritzada per continuar cavalcant amb impunitat quan hauria de figurar al centre de les mirades fiscalitzadores. Succeeix que Ayuso té al darrere la força de les victòries electorals i s'ha valgut dels interessos compartits dels barons territorials, alguns enemistats amb Casado i d'altres amb prou ambició per aprofitar el moment per falcar un lideratge llargament perseguit.

Totes les mirades apunten a Alberto Núñez Feijóo, que s'ha mogut per forçar una sortida de Casado sense fang. El president gallec, que potser haurà d'exposar-se més del que hauria desitjat -a Génova es va acceptar un congrés extraordinari i la dimissió de Teodoro García Egea-, ja porta de sèrie la imatge de presidenciable i comptarà amb l'aval del poder centrípet de Madrid en l'etapa que s'albira. Però Feijóo s'haurà de preguntar si el PP que vol capitanejar s'ha d'alçar sobre les arenes movedisses de la fórmula Ayuso o es veu amb cor de domar tants impulsos trumpistes.