La reunió al Palau de la Generalitat entre la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, i el seu homòleg espanyol, Félix Bolaños, home fort de l'executiu de Pedro Sánchez, no va anar bé. ERC ensenya els dents mirant la votació d'aquest dijous al Congrés, quan s'ha d'avalar el decret de mesures contra l'impacte de la guerra. L'encontre es va fer per mirar de superar la crisi provocada pel Catalangate, un cas d'espionatge polític a més de seixanta dirigents independentistes a través del programa Pegasus. Bolaños va anunciar diverses mesures per part del govern espanyol, des de l'obertura d'un control intern al mateix Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) a una investigació del Defensor del Poble, la reactivació de la comissió de secrets oficials i una possible desclassificació de documents.

Aquest cop, però, la situació és seriosa. El recorregut de la taula de diàleg permet una gestió diguem-ne elàstica (cínica?) de l'estratègia de la negociació, que en bona part ha servit per donar temps als actors polítics. Les exigències del sobiranisme, com el referèndum i l'amnistia, encara que des de Catalunya es plantegin com a condició essencial, són objectius de màxims. I per això mateix no seran fàcils ni propers, especialment el referèndum. 

Ningú es fa il·lusions sobre el que doni de si facilitar la governabilitat de Sánchez i al capdavall l'aposta d'ERC per fer política a Madrid s'ha convertit en una arma llancívola entre sobiranistes. Uns fan veure que s'escandalitzen i els altres mantenen que el diàleg donarà fruits o, si més no, que per ells no serà. Els republicans han estat disposats a empassar-se alguns gripaus. Però el Catalangate és una altra cosa.  

Només cal observar el que n'ha dit la premsa internacional per calibrar la gravetat de l'afer. L'espionatge delatat ultrapassa les línies vermelles de tota voluntat política de continuar dialogant. Si no es fan gestos polítics envers Catalunya, i el màxim que esgrimeix la Moncloa és mostrar les conseqüències de la ruptura, que serien un govern PP-Vox a Espanya, l'estratègia de la taula queda sense potes. Però hi ha un mínim que és exigible, i és el de la confiança. Ni que fos per guanyar temps.

El viatge de Bolaños a Barcelona és un gest. Però no es pot substituir l'assumpció de responsabilitats i les explicacions necessàries amb romanços per sortir del pas. Molt sovint, la política catalana dona exemples d'incomprensió davant la complexitat i la capacitat d'un estat per defensar-se i agredir els qui considera els seus enemics. Sorprendre's per això seria una puerilitat que ningú s'hauria de poder permetre. No és cert que les democràcies no espiïn. Tots els estats del món, siguin democràtics o autoritaris, tenen serveis que actuen al marge de la legalitat. La diferència és que en les democràcies, quan un assumpte així es coneix i es denuncia, comporta altes responsabilitats polítiques.

Com en les explicacions donades per la Moncloa davant el canvi de línia al Sàhara, el particular estil de Sánchez té sempre ingredients de fatxenderia i tacticisme. Creure que el president espanyol està blindat perquè l'alternativa és pitjor no pot ser un salconduit per defugir les responsabilitats. Per a ERC, l'aposta per un diàleg en el qual gairebé ningú creu ha de tenir com a línia vermella no continuar donant suport a un govern que espia els socis. 

Hi ha, a més, un altre element que obliga a ser molt exigent en aquest cas. La privacitat s'ha convertit en un dels darrers reductes de la modernitat a punt de ser abatut. L'individu ja és un supervivent assetjat per les càmeres i sistemes de control que aviat escaparan a la imaginació dels millors autors de ciència-ficció. De fet, en aquest cas, han estat espiats molts més que els dirigents independentistes. Molts dels qui avui, en la societat espanyola, miren cap a un altre costat, seran espiats demà. O ja ho han estat. I això fins i tot és més important que preservar la taula de diàleg.