A veure, que jo entenc l'estratègia general i els criteris estètics per a no crear anticossos... però jo no diré (mai) que no sóc nacionalista. I tampoc veig raons per no dir que sóc catalanista. Admeto evidentment que el moviment independentista va més enllà de tot això, i que la seva gràcia és que no obliga a ningú en termes de sentiments i de banderes perquè vol ser ample i inclusiu i multicultural, però hi ha un moment que convé mirar si estem sent honestos. Ho llegia fa poc en una entrevista a Joan Manuel Tresserras i Enric Marín, arran del seu nou llibre Obertura republicana.

Tot el llibre són constants renúncies al terme "nacionalisme", però en canvi Enric Marín diu que no hem de ser un estat-nació sinó una nació-estat (i no li cobraré el copyright del concepte). A veure: poses la nació per davant de l'estat, però en canvi dius que no ets nacionalista? Com s'aguanta, això, etimològicament? Com s'aguanta, en l'eix de prioritats que mostra? I Joan Manel, des de tot l'afecte i admiració: allò de la Llei del Cinema, que obligava a quotes del 50% del català, no era pensant en la pervivència d'una llengua nacional? No era nacionalisme, patriotisme cultural, això? O tot era pur ecologisme apàtrida? De debò que m'ho he de creure?

El que vull dir és que convé no confondre estratègia (discurs ampli, generós, no ranci) amb fer de llops amb pell de xai. No cal, primer perquè no som llops, i segon perquè no fem mal a ningú, i tercer perquè per tant no ens hem d'amagar de res: estimar la teva nació, i defensar la seva prosperitat i independència, crec que és una cosa sana i natural si es fa amb esperit cívic i inclusiu.

És el mateix que amb el terme "Catalanisme": en quin moment l'independentisme va decidir repudiar-lo, en lloc d'incloure'l com a variant, com a antecedent o fins i tot com a sinònim? Ho entendria, un extraterrestre, que els independentistes no es consideressin catalanistes o una variant o una evolució del moviment catalanista? Ho pot digerir algun observador internacional, això? I quan es fan aquests absurds equilibris entre el quedar bé, l'estètica, el pudor i la recerca d'una certa superioritat moral, arriba fa pocs dies Fèlix Riera i ens planta Catalanisme, un llibre ple d'articulistes que venen a anunciar que, puix que l'independentisme repudia el catalanisme, agafem-lo com a bandera i donem-li tints de "moderació" (des de l'anti-independentisme a l'anti-unilateralisme).

És a dir, intenten omplir l'espai que expressament ha deixat lliure l'independentisme. Curiosa manera d'eixamplar la base, aquesta d'expulsar tant el concepte de catalanisme i com la tradició del nacionalisme cívic. Acabarà semblant, si tant ens preocupa el que semblem, que lluitem per a totes les causes (els drets humans, l'autodeterminació dels pobles, la justícia, la llibertat, la tolerància, el pacifisme) excepte fer cas a allò que deia Companys: "en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres".

El que deia: comprenc l'estratègia i, si cal anar amb cura amb les paraules, hi anirem. Però per favor, nois. No ens venem sopars de duro. No fem el ridícul entre nosaltres.