Dies enrere parlàvem amb Sopa de Cabra, arran del concert de trentè aniversari de l’àlbum Ben endins al Palau Sant Jordi, d’aquells dies, cap a l’any 1991, en què una limitada, però obstinada facció dels seus seguidors es va dedicar a boicotejar-los els concerts quan van anunciar que farien un disc en castellà. Que lluny que queda, tot allò, ara que anem plens de figures musicals nostrades que canten en la llengua d’Alejandro Sanz, o que incorporen l’anglès o el portuguès, sense que ningú els ho retregui.

Certament, el clima a Catalunya en aquesta qüestió ha canviat des d’aquells anys noranta, quan Gerard Quintana i companyia havien d’esquivar les pedregades i se les havien de veure amb pancartes amb rimes tan enginyoses com ara “la Sopa estrangera provoca vomitera”. Trenta anys després, és possible que els fills d’aquells xicots enfurismats aplaudeixin els cançoners castellanòfils de Nil Moliner, Aitana o Miki Núñez, i els repertoris multilingües de Sílvia Pérez Cruz, Judit Neddermann o Rita Payés. O que vagin a Canet Rock a aplaudir Stay Homas.

Les coses han canviat a Catalunya. I a Espanya? És cert que ara Sopa de Cabra poden actuar a Madrid -ho van fer el 2016, a la sala Joy Eslava- sense que els insultin i els tirin gots de plàstic, com va passar el 1994 quan van obrir per a Red Hot Chili Peppers a Las Ventas. També ho fan Manel, que unes setmanes enrere van passar per Saragossa, i que han aconseguit establir un cert circuit de sales i teatres transitable a les Espanyes.
Però, més enllà d’alguns artistes que arrisquen i cultiven el cos a cos amb el públic ibèric potencial -una cosa que cal fer, sigui dit de pas, i que no tothom fa, acomodat en el nínxol de catxets autòcton-, la realitat continua sent molt adversa, a escala estatal, per allò que en diuen “les llengües cooficials”. Cooficials com a eufemisme: acotades a la seva reserva lingüística natural, fora de la incumbència dels ciutadans de l’Espanya monolingüe, abandonades a la seva sort.

Avui, ni més ni menys com el 1991, un artista pot ser molt popular i reconegut a Catalunya i un perfecte desconegut a Salamanca, Terol o Granada, fenomen que no té equivalència en direcció contrària. Sopa de Cabra en són una prova vivent. Aquí hem fet una evolució des d’aquell moment de bloquejos i fúria, i aquesta progressió s’ha fet en èpoques de gran expansió independentista, suposadament provinciana i cerril. Allà, en canvi, pocs avanços s’observen, cap més aviat, en la incorporació del català en l’imaginari col·lectiu.

I encara que tot plegat sigui molt cansat i redundant, cal continuar-ho fent notar, perquè encara hi ha qui sosté que certs greuges són inventats i que tot, en general, va d’allò més bé i és molt normal i democràtic. Al capdavall, l’Espanya oberta i receptiva a totes les llengües ja existeix, i es diu Catalunya.