A finals del 2011 el col·leccionista Santiago Vivando va donar a la direcció general del Llibre, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura espanyol, un plec de cartes que el filòsof basc, Miguel de Unamuno, va escriure al seu amic, l’ aleshores president del Govern i de la República Espanyola, Manuel Azaña. A banda de l’enorme interès històric d’aquestes cartes inèdites, n’hi ha una, la que va escriure la nit de Nadal de 1918 on Unamuno li demana a Azaña la suplència d’una conferència a l’Ateneu de Madrid, on li parla exclusivament de Catalunya. Després de disculpar-se per la seva absència en aquest acte ateneista, Unamuno li comunica que havia pensat que en la seva conferència parlaria sobre la sobirania catalana i l’ús de la llengua amb consideracions sobre el conflicte de dues cultures.

Unamuno li explicita que el tema de la conferència, que volia exposar amb poques paraules i amb una fórmula senzillíssima, venia donat perquè havia arribat a la conclusió que ben aviat Catalunya se separaria del regne d’Espanya per passar a constituir-se en un estat absolutament independent”. Afegeix que fins i tot ja havia començat a redactar les bases de la futura reunió de la nació espanyola i la catalana. “En temps de Felip IV –escriu Unamuno- es va perdre Portugal conservant Catalunya. Ara en temps del nostre Alfonso XIII, amb Canalejas, es va pensar en conquerir Portugal i de la victòria d’Alemanya se n’esperava l’annexió de Portugal i la formació de l’Imperi Ibèric. Just seria, doncs, que en ser aquesta derrotada amb Alemanya, donat que era una aliança clandestina amb aquell a qui es creia vencedor futur – ara Espanya perdés Catalunya-. I la perdrà, no en tinc cap dubte que la perdrà. La federació no és sinó una fulla de parra. Com m’agradaria poder parlar de tot això allà!”.

Unamuno que va perseguir tan com va poder la llengua catalana des del seu escó en el Congrés dels Diputats, era un home summament intel·ligent i amb el cap ben moblat. Repassant els seus discursos parlamentaris es pot comprovar la seva clarividència a l’hora de preveure alguns esdeveniments. Un any i mig abans de l’aixecament militar de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, Unamuno va escriure: “l’estupidesa, i no una altra cosa, borbònica-habsburgiana va en augment”. Hauria estat interessant saber l’opinió d’Unamuno en aquests moments tan cabdals per al nostre país.