És amb aquesta senyera que hauríem d’anar pel món. Catalunya, una història d’èxit enfront Espanya: la història d’un gran fracàs.

Fa pocs dies escoltava a una persona que fa anys i panys que es dedica a la política, i no ho dic pas com un demèrit, com es queixava de la mala fortuna que sembla sempre acompanyar el nostre país. En cap moment de la conversa, ni tampoc durant la intervenció pública, hi va dedicar un alè d’optimisme. El seu relat, farcit de tòpics i de desinformació històrica, girava al voltant d’un pessimisme perniciós.

Francament, em va fer emprenyar. El recital de batalles perdudes, de projectes escapçats, de donar-li les absoltes a la llengua catalana i de dir trenta vegades que l’enemic era tan gran que no pagava la pena l’esforç, ens va deixar anar que l’any vinent celebraríem la commemoració del tres-cents aniversari dels fets de 1714, la història d’una derrota que ens va convertir en un poble derrotat. I no va afegir res més.

Quan va acabar l’acte, el públic assistent abandonava la sala com ànima en pena. Semblava talment un exercit vençut. Quin líders, renoi! Així sí que l’aixecarem recta la paret!, vaig pensar. Com fa anys que ens coneixem, no m’hi vaig poder estar de dir-li el que pensava. Per què no els hi has parlat d’una altra celebració que també esdevé l’any vinent? Per què no els hi has parlat de la celebració del centenari de la Mancomunitat? Doncs perquè, simplement, no ho sabia. No és que no hi hagués pensat... és que no ho sabia! En moments com aquests on qualsevol aportació positiva, on qualsevol prova de fermesa històrica ha de ser recordada, l’oblit esdevé inexcusable, intolerable.

Recordar que Prat de la Riba, amb un nom i un segell va fer una feinada ingent que encara ens serveix per explicar la Catalunya del segle XXI, és cabdal per una generació de gent jove, i no tant jove, que encara pensa que la independència es pot aconseguir a cops de manifestació festiva i solejada.

Que aquest polític enmig de la seva intervenció hagués recordat que fou Prat de la Riba qui va dir que “els catalans no volem que ens governin bé des de Madrid, sinó que allò que volem és que deixin de governar-nos”, potser hagués posat una mica de llum enmig de la foscor, però, quan li ho vaig comentar, ai, las!, em va contestar que tampoc no ho sabia.