La candidata més votada en unes eleccions espanyoles a Catalunya, aquells 25 escons del 2008, que la van convertir en una de les icones del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, en el nom de futur del PSOE. Perquè del PSC Carme Chacón ja n’era una realitat, sòlida a les urnes i ambiciosa al partit. La primera dona que va capitanejar el ministeri de Defensa, que va fer quadrar l'exèrcit al seu pas. L'ascens personal anava ben compassat amb el moment d’esplendor dels socialistes, afermats a la Moncloa i al capdavant del tripartit a la Generalitat. Chacón era aplaudida a Madrid i Barcelona.

A Catalunya, totes les energies s’havien dedicat a l’Estatut, l’últim intent per certificar que l’autogovern es podia fer de bracet amb l’Estat i en el marc del sistema autonòmic. La retallada del text estatutari va convulsionar l'escenari nacional, la crisi va fer la resta en el còctel que ho canviaria tot. El PSOE va començar a perdre un terreny que no ha deixat de minvar i el PSC, despullat d’una mà ferma a Madrid, va apartar-se de la centralitat també a Catalunya. Centralitat i poder, militants i votants també. Chacón va viure el mateix trajecte que el partit quan li tocava, per edat i trajectòria, fer un pas endavant. Un pas que no va acabar de fer mai del tot.

Chacón havia passat pel ministeri d’Habitatge quan la bombolla immobiliària s’havia engreixat fins a la sacietat, amb les llars endeutats pel totxo, unes llars que després ningú va atendre, necessari com era maquillar l’impacte de la crisi per no generar més alarma. Eren els temps en què Zapatero buscava eufemismes per no confirmar el que era evident, que venien temps de turbulències, amb la socialdemocràcia desorientada i incapaç d’aportar solucions, i les retallades de l’estat del benestar esperant a la cantonada.

Zapatero va dir adeu el 2011. Mesos després que s’acomiadés el seu mentor polític, Chacón també va claudicar davant d’Alfredo Pérez Rubalcaba. El PSOE ja era un animal ferit i el partit va preferir la vella guàrdia. S’escapava un tren per a l’exministra, que ja no es va postular quan Rubalcaba també va deixar espai. Tampoc eren bons temps per al PSC. Sense relat després de l’estrip del Tribunal Constitucional a l’Estatut, els socialistes van quedar arraconats per la resposta de la societat catalana, que va emprendre el camí del procés sobiranista. De la centralitat a la perifèria en menys d’una dècada. I Chacón va deixar de ser un bon cartell electoral. Més que una exministra d’Habitatge, els votants de l’esquerra aplaudien qui havia aturat desnonaments o havia ocupat seus bancàries. Ella que va batre la plusmarca dels 25 escons en unes eleccions espanyoles a Catalunya, en va sumar només 8 en els comicis del desembre del 2015, el pitjor resultat del PSC. Va ser el final. Ni al partit va trobar-hi escalfor. Ningú com Carme Chacón per entendre i exemplificar el trajecte dels socialistes catalans i espanyols en els últims anys. Descansi en pau.