De l'octubre passat ens n'ha quedat la imatge potent de les carreteres a vessar de gent, demostrant que un part molt important d'aquest país no entén ni accepta la sentència del TS que -com sabeu- condemna a més de 100 anys de presó al Govern i els líders socials que van fer possible, junt amb 2,3 milions de persones més, el referèndum del 2017.

També retenim, de la tardor passada, les escenes de foc i aldarulls evidenciant el què ja ens temíem, que ni aquí ni enlloc pots esperar que una societat canalitzi la sensació d'impotència de forma sempre ordenada i incruenta. I conservem finalment ben viva la por i la indignació de veure com agents de la Policia Nacional i (però menys) del Cos de Mossos d'Esquadra feien un ús de la força excessiu, punitiu, antireglamentari i fins i tot delictiu; i com des del govern de l'Estat s'obviava qualsevol autocrítica i es felicitava sense matisos als policies implicats en les intervencions, mentre des de la conselleria d'Interior s'anunciava una investigació interna els resultats de la qual s'haurien de fer públics com més aviat millor.

Però d'aquell octubre no en queden només records. En queden també una cinquantena llarga de causes obertes contra manifestants i passavolants i en queden –i aquí volíem anar a parar- uns quants joves encara ara, tres mesos després, Nadal inclòs, en presó preventiva. I dic joves perquè ho són, i molt, i perquè la seva edat fa especialment dolorosa i incomprensible aquesta presó.

La joventut, però, no és l'única característica que uneix aquests 4 nois, també ho és el fet que cap d'ells és nascut ni s'ha criat a Catalunya. En Charaf i l'Ibrahim, de només 18 anys (divuit anys!!) i tancats a Puig de les Basses, provenen de l'Atlas i de l'est del Marroc respectivament i havien arribat feia poc a les comarques de Girona on estaven refent la seva vida i participant activament en programes de la mateixa Generalitat.

S'afegiren a les protestes contra la sentència, com tantíssims altres joves gironins, i foren detinguts pels Mossos amb una acusació de desordres públics i una altra d'atemptat a l'autoritat a partir d'un atestat controvertit. En Charles, que fa cara de Kurt, té 26 anys i és nascut al midwest nordamericà, a Ohio. Feia sis mesos que vivia a Barcelona recollint ferralla i venent manualitats i ja havia tingut una primera mala experiència amb la Guardia Urbana de la ciutat, quan un agent d'aquest cos va matar el gos d'un seu amic en un episodi que potser recordareu. El dia 18 d'octubre, a les 11 del matí, va participar i cridar a la manifestació d'estudiants i a causa d'això fou detingut per la policia barcelonina acusat de desordres públics i enviat, pel jutge, a Brians 1 on encara s'està. El cas d'en Daniel, de 22 anys, és una mica diferent. Veí de Getafe, va afegir-se també el dia 18 a la concentració/manifestació de rebuig a la sentència convocada a Madrid, on fou detingut i portat a la comissaria de la Policia Nacional. D'allà, i amb una acusació d'atemptat contra l'autoritat també discutible, al Centre Penitecinari Madrid 2 (Alcalà-Meco) on espera l'aixecament de la mesura cautelar.

Molts altres detinguts aquells dies, que ni tan sols van entrar a presó o que en foren alliberats al cap de pocs dies o setmanes, tenen acusacions similars o més greus a les d'aquests quatre nois. En els tres primers casos, és evident que la seva condició administrativa d'estrangers i la seva situació econòmica precària els juga clarament a la contra i es converteix en pretext per una discriminació injusta i contraproduent. Perill de fuga? Però si precisament el què ells més temen–i així ho expliquen a tothom qui els vol escoltar- és que els facin fora de Catalunya!!

Sembla, en definitiva, que per alguns jutges i jutgesses resulti especialment irritant i motiu d'escarment que persones provinents de fora de Catalunya s'impliquin en protestes que tenen a veure amb el conflicte polític que viu el país. Per això actuarien amb aquesta contundència i desproporció, com si volguessin llençar un missatge al món: no us hi fiqueu. I precisament per això, perquè l'Estat a través de la judicatura els tracta amb una duresa inadmissible, la societat catalana hauria de ser especialment sensible i solidària amb ells, amb en Dani, en Charles, l'Ibrahim i en Charaf.