Aquest diumenge 27 de gener és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, una data fixada per les Nacions Unides en el dia que les tropes soviètiques van "alliberar" Auschwitz. Un any més, autoritats, associacions i ciutadans diversos rendiran homenatge a les víctimes del nazisme i recordaran les atrocitats perpetrades pel règim nazi.

Dit així, en abstracte, commemorar l'Holocaust ens evoca imatges i pel·lícules de Hoolywood que han fet tant per a la universalització de la memòria de l'Holocaust com per a la seva banalització. Com més temps passa, més es percep com una excepció que no es tornarà a repetir, mentre les imatges i els fets s'edulcoren per a fer-los encaixar en una distància que es limiti a despertar-nos una compassió que només se centra en l'extermini de milions de jueus, sense tenir en compte tot el que això va comportar.

La Xoà és molt més que el que ens explica la Memòria hegemònica: són milions de vides complexes, amb les seves projeccions socials; és la fi d'una Europa que mai no ha tornat a ser la mateixa perquè va eliminar milions de persones que l'havien construït.

Hannah Arendt deia que, si l'Holocaust no hagués existit, igualment no haurien quedat jueus a Europa en un parell de generacions perquè tots haurien estat assimilats. A Alemanya, aquesta assimilació era tan forta que els nazis van haver d'anar a Polònia a retratar els jueus ortodoxos per a ensenyar els alemanys de què estaven parlant.

L'altre dia pensava en tot plegat mentre visitava l'exposició "Vida?, o Teatre? Charlotte Salomon (Berlin 1917 - Auschwitz 1943)" que el Monestir de Pedralbes acull fins al 17 de febrer. L'any 1940, instal•lada a França després d'haver fugit de l'Alemanya nazi, Charlotte Salomon comença a pintar la seva obra mestra "Vida?, o Teatre?", una mena d'autobiografia formada per gairebé 800 guaixos on l'artista s'enfronta a tots els seus fantasmes i allibera totes les seves pulsions.

L'obra de Salomon és el resultat d'una lluita aferrissada per la vida i contra el suïcidi, comprimida en una opereta on l'artista repassa la seva existència, la rebrega i la torna a muntar, i on la frontera entre el que és i el que li hauria agradat que fos queda difuminada per una força brutal i preciosa. Després d'aquest combat amb ella mateixa, Salomon va ser deportada i assassinada a Auschwitz quan només tenia 26 anys.

Charlotte Salomon no només era una jueva alemanya, era una alemanya que celebrava el Nadal i escrivia en alemany. Contràriament a allò que a vegades evoquen les pel·lícules, els jueus europeus no eren una tribu aïllada. L'Holocaust -i la Memòria que se n'ha construït després- també han comportat que d'alguna manera deshumanitzem els jueus europeus referint-nos-hi només com a "jueus", com si els qui van morir als camps es trobessin a Europa de passada abans de ser exterminats.

La complexitat de la vida i l'obra de Charlotte Salomon, que es pot veure aquests dies a Barcelona, són un bon antídot contra el "mainstream" sovint buit i pla de la Memòria de l'Holocaust. Conèixer-la és entendre que, encara que sembli un contrasentit, és sobretot a través de l'art que podem copsar la magnitud de la Xoà.