I, de cop, el coronavirus. El virus no és terriblement mortífer, però la seva capacitat de contagi i, per tant, d'extensió amenacen de col·lapsar el nostre sistema de salut, d'alterar per complet les nostres vides i d'ensorrar la nostra economia.

1. Serveis públics. Sempre hi són, sovint no valorem el servei que ens donen i els professionals que hi treballen. Hi ha qui diu que cal pagar menys impostos, que cal retallar-los encara més (la nostra sanitat pràcticament recuperarà aquest any el nivell d'inversió pública de fa deu anys) i que el mercat, sol i sense intervenció, es regula millor.

És fals i situacions com les que vivim aquests dies ens ho demostren. Només dos exemples que hem explicat a NacióDigital. Un laboratori privat cobra les proves de detecció de la malaltia a 165 euros. Si la sanitat pública no en fes -i hauria de tenir capacitat de fer-ne més de les que fa- només hi podria accedir qui més té. I això no garantiria a ningú no ser infectat.

Un altre: el 061. Al diari vam explicar que el telèfon de dubtes i atenció immediata del CatSalut no només estava col·lapsat sinó que era de pagament. I molts dels seus usuaris, també aquests dies, són persones grans, amb pensions baixes o no contributives. El rebombori creat a partir de la nostra notícia ha fet que aquest dijous el Govern rectifiqui de forma enèrgica. Ara serà universal, tothom hi podrà accedir al marge de si pot pagar o no la trucada. Ho pagarà la Generalitat i les companyies telefòniques i prestadores de l'atenció seguiran traient-ne beneficis.

El servei està privatitzat (en mans de Ferrovial) des que al 2015 així ho va decidir el govern d'Artur Mas, que tenia com a conseller Boi Ruiz i que era ferm defensor d'allò de la col·laboració "públic-privada". En alguns casos, i ben regulada, pot ser adient. En serveis públics bàsics segur que no perquè el principal criteri no pot ser el del benefici empresarial. La sanitat, l'ensenyament i l'atenció a les persones dependents no poden dependre dels esforços d'administracions a les que no els toca assumir aquests serveis o dels sobreesforços dels professionals. Sí als impostos (especialment per a qui més cobra, més contamina o més eludeix), sí als serveis públics de qualitat.

2. Decreixement. No es podia deixar de volar, no es podia baixar el ritme, no es podia reduir la circulació de persones... i de cop es pot fer. El decreixement, que ben gestionat ens pot ajudar a lluitar contra la crisi climàtica, sempre podia esperar. Es predicava i s'abonaven les mesures, però "el mercat" i els governs sempre hi posaven pegues. Ara ja sabem que només eren excuses, que és possible fer menys i que potser ens hem de replantejar el sempre endavant i sempre més.

3. Nous hàbits. El coronavirus ens obliga a canviar alguns hàbits seguint les instruccions de les autoritats sanitàries. Una de les solucions per evitar el contacte físic, poder tenir cura dels fills que no van a l'escola i evitar els llocs tancats i concorreguts és el teletreball. Hauria d'estar més normalitzat perquè les noves tecnologies hi són per fer més eficaç i productiva la nostra feina, però també per fer-la més fàcil. I això vol dir poder conciliar i ser més flexibles. Molts cops el presencialisme no té sentit. Moltes empreses ho provaran per primer cop aquests dies. I trencaran tabús.

4. Mesures extraordinàries. Euskadi i Galícia es plantegen suspendre les eleccions del 5 d'abril als seus parlaments. La campanya hauria de començar la setmana que ve, quan es preveu arribar al zenit de l'expansió del coronavirus. Passi el que passi, ningú estarà pendent de les propostes d'autogovern, canvis en la fiscalitat o en la política mediambiental. La suspensió no té empara legal, com tampoc confinar ciutadans. No està previst a la llei i fer-ho implica deixar en suspens la democràcia. Però s'acabarà fent i se li donarà encaix legal. Recordem-ho per quan discutim què hi cap i què no a la Constitució o de què es pot parlar i de què no.  

5. Polítics. Aquests dies ens veiem de tota mena. Alguns, com ara la consellera Alba Vergés, que transmeten emoció (encara que pugui anar en detriment de la seguretat que es busca) quan han de prendre decisions molt traumàtiques com ara confinar la seva ciutat i, per tant, els seus fills i espòs. Altres que opten per la fermesa o per enumerar mesures econòmiques com autòmates o estadistes segons el cas. I després en tenim que diuen rucades, com Donald Trump parlant del virus estranger o Emiliano García-Page afirmant que tal vegada els mestres volen quinze dies de vacances. També polítics que fan afirmacions rotundes sobre el que no saben o no els toca com ara el vicepresident del Parlament Josep Costa.

Coda: Les decisions més importants aquests dies no les està prenent la Unió Europea. Tampoc les pot prendre Catalunya, que s'ha de coordinar amb l'Estat. Les de més impacte econòmic ens arriben des de Madrid, des del govern espanyol. Aquests anys hem discutit molt sobre si a Catalunya li calia o no estat propi. Si vol governar-se de veritat, la resposta és òbvia.