Cineastes en peu de càmera
«La Mostra ha estat un espai de visibilitat, de diversitat, de reivindicació i reconeixement de moltes creadores però també entre dones i des de les dones»
Ara a portada

- Carme Porta
- Activista i exdiputada
08 de juny de 2018
Ara que els imaginaris de la societat que vivim estan tan distorsionats. Ara que la perspectiva de les dones a la societat s’ha volgut desdibuixar. Ara que els límits de l’expressió es fan tan petits. Ara és bo recordar el que va nàixer 26 anys enrere: la Mostra Internacional de Films de Dones, possible gràcies a dones com Marta Selva i Anna Solà codirectores des de la seva creació.
La Mostra ha crescut, ha canviat de públics, ens ha fet créixer i ens ha descobert directores, guionistes, productores, muntadores... dones que han donat una visió del món i que , sovint, han estat oblidades. Dones que filmaven en un blanc i negre i amb diàlegs de subtítol, les pioneres del cinema mut com Alice Guy (1873-1968), directora, guionista, interpret i productora que va crear Solax films. Una referent de la indústria cinematogràfica només visible actualment gràcies a la recuperació que d’ella va fer la crítica cinematogràfica feminista.
Referents i pioneres com Lois Weber (1881-1939) que va ser directora d’alguns dels primers films sonors; Germaine Dulac (1882-1942) i les seves incursions en el surrealisme i una utilització vital i enèrgica de la càmera i el muntatge; Maya Deren (1917-1961) amb la seva exploració del món a través del cinema o la barcelonina Rosario Pi (1899-1967) productora, directora, guionista, escenògrafa... creadores invisibilitzades. Una perspectiva negada des de la història del cinema i des de l’anàlisi i la crítica cinematogràfica, només recuperades a partir de l'activisme i la teoria feminista.
No tot és passat ni tot són records. Entrar a la sala de l’antiga filmoteca de l’avinguda Sarrià fa 26 anys era descobrir un nou simbòlic imprescindible, llenguatges cinematogràfics valents com els de Chantal Ackerman, Ulrike Ottinger, Josefina Molina, Cecília Bartolomé, Matilde Landeta, entre moltes altres importants cineastes que ens mostraven, i ens han seguit mostrant any rere any, diferents representacions del món més enllà de la representació tòpica, homogeneïtzada i esbiaixada del món que han creat els productes de la industria cultural i cinematogràfica. I també teòriques de la crítica cinematogràfica com Laura Mulvey o Annette Kuhn, La Mostra ha estat un espai de visibilitat, de diversitat, de reivindicació i reconeixement de moltes creadores però també entre dones i des de les dones. Una trobada extraordinària que podem gaudir tot l’any però especialment aquests dies a la Filmoteca.
La Mostra, enguany la 26ª edició, és pionera en la generació de pensament, en el descobriment de nous llenguatges audiovisuals, en la visibilització pública i notòria de les dones que feien cinema. Han estat vint-i-sis anys desvetllant-nos simbòlics amagats, una altra visió del món que ens ajuda a transformar-lo. Transformació possible a partir de la mirada, de la narrativa cinematogràfica i de la conversió de les dones en subjecte. Com la mostra d’enguany reivindica: Directores, guionistes, muntadores… cineastes en peu de càmera.
La Mostra ha crescut, ha canviat de públics, ens ha fet créixer i ens ha descobert directores, guionistes, productores, muntadores... dones que han donat una visió del món i que , sovint, han estat oblidades. Dones que filmaven en un blanc i negre i amb diàlegs de subtítol, les pioneres del cinema mut com Alice Guy (1873-1968), directora, guionista, interpret i productora que va crear Solax films. Una referent de la indústria cinematogràfica només visible actualment gràcies a la recuperació que d’ella va fer la crítica cinematogràfica feminista.
Referents i pioneres com Lois Weber (1881-1939) que va ser directora d’alguns dels primers films sonors; Germaine Dulac (1882-1942) i les seves incursions en el surrealisme i una utilització vital i enèrgica de la càmera i el muntatge; Maya Deren (1917-1961) amb la seva exploració del món a través del cinema o la barcelonina Rosario Pi (1899-1967) productora, directora, guionista, escenògrafa... creadores invisibilitzades. Una perspectiva negada des de la història del cinema i des de l’anàlisi i la crítica cinematogràfica, només recuperades a partir de l'activisme i la teoria feminista.
No tot és passat ni tot són records. Entrar a la sala de l’antiga filmoteca de l’avinguda Sarrià fa 26 anys era descobrir un nou simbòlic imprescindible, llenguatges cinematogràfics valents com els de Chantal Ackerman, Ulrike Ottinger, Josefina Molina, Cecília Bartolomé, Matilde Landeta, entre moltes altres importants cineastes que ens mostraven, i ens han seguit mostrant any rere any, diferents representacions del món més enllà de la representació tòpica, homogeneïtzada i esbiaixada del món que han creat els productes de la industria cultural i cinematogràfica. I també teòriques de la crítica cinematogràfica com Laura Mulvey o Annette Kuhn, La Mostra ha estat un espai de visibilitat, de diversitat, de reivindicació i reconeixement de moltes creadores però també entre dones i des de les dones. Una trobada extraordinària que podem gaudir tot l’any però especialment aquests dies a la Filmoteca.
La Mostra, enguany la 26ª edició, és pionera en la generació de pensament, en el descobriment de nous llenguatges audiovisuals, en la visibilització pública i notòria de les dones que feien cinema. Han estat vint-i-sis anys desvetllant-nos simbòlics amagats, una altra visió del món que ens ajuda a transformar-lo. Transformació possible a partir de la mirada, de la narrativa cinematogràfica i de la conversió de les dones en subjecte. Com la mostra d’enguany reivindica: Directores, guionistes, muntadores… cineastes en peu de càmera.