Aquest no és un article ni sexy ni efectista. Aquest tampoc, no. Ni va de que si la Fiscalia manté la inhabilitació d’Oriol Junqueras s’ha acabat la història moderna, ni tampoc de com moure la bandera d’Espanya en una sala de premsa apropa la revolució. Va de fer feina. Aquest dimarts el Govern ha aprovat “impulsar el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya”. Per fi s’ha fet evident la necessitat d’integrar els dos grans sistemes del benestar, el social i el sanitari, per atendre de la millor manera possible les persones grans, amb discapacitat, amb malaltia mental i, en general, totes les persones amb necessitats complexes. Pocs titulars llampants amb tot això. Però és un primer pas per millorar efectivitat en una qüestió cabdal: l’atenció a les persones. No li faig cap favor al conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, posant el seu nom al títol d’aquest article. No és cap heroi, tot i que no crec que ho vulgui ser. Però trobo que és un símptoma. No diria brot verd, però sí que encara hi ha qui creu que el dia a dia tot i no ser èpic és molt important.
 
Si bé la diagnosi de la política catalana es debat entre l’esclerosi i l’afàsia, també es pot dir que hi ha indicis de recuperació o, com a mínim, de constatació que encara queda vida intel·ligent. I quan dic recuperació vull dir que hi ha qui es dedica a passar de pantalla i a desobeir la lògica de traïdors, nyordos per una banda o bé filoetarres i (també) traïdors per l’altra.
 
Un altre tema és que es manté la ficció que tot ens ho ha de fer el Govern/Estat. Tot plegat dona pel que dona, fins i tot amb els pressupostos més expansius mai vistos no s’arriba a tot, malgrat que la gran majoria dels recursos s’inverteixen en salut, ensenyament i atenció social. Vivim en una fantasia on tot es pot pagar a base d’ofegar la productivitat amb impostos i dopar l’economia amb impulsos a mode de Red Bull. L’economia es parla en números, però no es llegeix en matemàtiques. Fa temps que en el nostre món dos i dos no sabem quan sumen.  
 
El partit del Govern i el principal partit de l’oposició han establert uns pressupostos que atorguen dos anys de vida al primer, i capacitat d’influència real en la política catalana al segon. Guanyen temps. Si es tractés d’un combat de boxa diríem que escalfen guants, que temptegen el terreny que coneixen de sobres, sobretot els socialistes. I és un circ de putxinel·lis que ens entreté. I mentre parlem de la B-40 o de si Rodalies o de l’ampliació de l’aeroport del Prat -tot plegat necessari de fa temps- resulta que els pressupostos famosos el que aconsegueixen és reduir a la meitat el temps d'espera en dependència amb l'increment del 13,1% amb els comptes de 2023. Heu sentit alguna queixa del conseller Campuzano? I del Tercer Sector? Fent feina. Sempre que es vulgui millorar s’ha de fer amb complicitat, perquè la política no és només cosa de polítics, amics meus.
 
I aquí ve la importància de ser un ciutadà. Tot es resumeix en respecte i compromís. Respecte pels altres sí, compromís per voler acabar el que proposes, ser coherent. Per resumir, es tracta d’entendre abans els deures que els drets. I això pels polítics, empresaris, mestres, policies, llauners, pintors,.. per tots plegats. Com deia una emissora de ràdio, tots som un, en aquest cas, la societat catalana.
 
És el moment del realisme. Però de veritat. Ja he avisat que aquest no era un article massa sexy. En el moment de la sobreinformació que patim, si una cosa costa d’empassar-se és el canvi de jaquetes constant i reversible. Passar de moderat a radical, pot passar un cop, però fer el viatge de centrat a esbojarrat, i de nou a centrat, costa de fer combregar. Una història d’amor es pot desfer una vegada i pot tenir una altra oportunitat, però només una altra (o potser dues, ja m’enteneu). I ara ja massa cops se’ns exigeix fe cega. I, com amb l’amor, ja no tenim opció a suportar més ferides. No és culpa de ningú, però el resultat és el mateix: ciutadans que es donen l’esquena, amants que s’estimen però en diferents direccions. Ja ho deia el savi, amb l’amor no hi ha prou.