L'anunci del diputat Marcos de Quinto d'abandonar Ciutadans pel suport d'Inés Arrimadas a la pròrroga de l'estat d'alarma ha estat una més de les fugides que ha patit la marca taronja darrerament. Ho ha fet el mateix dia que Ciutadans ha pactat amb Pedro Sánchez que l'estat d'alarma no duri un mes. Els d'Arrimadas ja són el partit que viu amb més daltabaix intern els efectes polítics de la crisi sanitària. De fet, ja arrosseguen un seguit d'abandonaments des de molt abans.

No s'entén la crispació instal·lada en la política espanyola de fa anys sense la contribució especial de Ciutadans. El particular estil cesarista d'Albert Rivera, l'aposta dels taronja per un populisme bel·ligerant contra el catalanisme i la immersió lingüística, fins a límits que fregaven el mínim respecte institucional, i l'obsessió pels sondejos d'opinió, van fer de Cs les sigles d'un projecte personal sense un arrelament ideològic clar més enllà de la fúria anticatalanista.

Ciutadans va néixer com una reacció irada contra la immersió lingüística, reacció nodrida en un sector de la intel·lectualista filosocialista. Va adoptar després un perfil que volia ser centrista i liberal en la retòrica, i va acabar optant per competir amb Pablo Casado i Santiago Abascal pel lideratge d'una dreta en permanent estat d'excitació. Si l'acceleració imposada per Albert Rivera cap a la dreta va acabar incomodant perfils com Javier Nart i Toni Roldán, ara el nou cop de volant decidit per Arrimadas buscant un perfil més centrista ha desconcertat els més propers a Rivera.

El partit taronja, reduït a deu diputats al Congrés, no és imprescindible per forjar majories. Però en l'actual conjuntura de crispació, el seu capital polític creix i una nova orientació, en aquest cas moderada, pot ser vista pels seus dirigents com la darrera carta a jugar. Enmig de la tempesta del coronavirus, però, el gir d'Arrimadas ha irritat l'ala més riverista.

A Ciutadans li toca tastar ara els efectes d'una crispació que ha alimentat com cap altre dels actors en joc. El partit d'Inés Arrimadas paga ara en forma d'abandonaments i renúncies el preu d'una línia política demagògica que va ser marca de la casa durant anys. No deixa de ser sorprenent que una decisió com prorrogar un estat d'alarma provoqui l'abandonament del partit. Perquè no és el fet en si el que indigna els Girauta o De Quinto. És la decisió de no fer una oposició quasi insurreccional, una temptació massa forta per un sector cada cop més ampli de la dreta espanyola.