Ja fa 13 anys que Ciudadanos-Partido de la ciudadanía es va fundar a Catalunya i es va presentar a les eleccions al Parlament. El grup promotor s'aplegava al voltant del combat contra el "nacionalisme català" i els seus membres aspiraven a ser "ciutadans del món". Amb aquesta declaració de principis que, genèricament, molta gent podia compartir, independentistes inclosos, no és estrany que, a l'inici del viatge políticoelectoral, Cs tingués el suport d'algun català històricament proper a l'esquerra abertzale o bé que, amb el pas dels anys, s'ha arrenglerat amb el procés independentista. El seu líder-candidat-home orquestra era un jove de 26 anys que apareixia totalment nu en els cartells electorals, tapant-se, no fos cas, les parts nobles amb les dues mans. Aquest tic de rebel·lia estètica li va conferir un cert aire antisistema, un missatge intel·ligent que el feia aparèixer com a diferent de totes les altres opcions polítiques.
 
Dels tres diputats inicials obtinguts, fins a ser la força guanyadora de les darreres eleccions al Parlament, el 2017, Cs ha recorregut tot un camí. Aviat es va veure que, en realitat, l'objectiu central aglutinador d'aquesta sigla era combatre la normalització lingüística de la llengua pròpia del país, clarament minoritzada en tots els àmbits, la immersió lingüística i, de fet, qualsevol expressió de singularitat nacional. Exactament això és el que han fet també al Parlament Balear i a les Corts Valencianes. Més tard, van saltar a la política estatal, amb un resultat notable. Al principi, Cs va recollir vot procedent del PSC i CiU, més tard també dels comuns i, finalment, del PP. L'èxit electoral s'explicava, en bona part, al fet de ser percebut com un partit nou, modern, dinàmic, amb gent jove, de bona planta i ben vestida. En definitiva, un partit nou, immaculat, sense passat i, per tant, sense experiències de corrupció: un partit on no hi havia els de tota la vida.
 
La inicial autodefinició "socialdemòcrata i liberal", va prescindir del primer qualificatiu ideològic per a quedar-se en l'ambigu "liberal", un cop el nas dels seus dirigents els va advertir que, de debò, allà on tenien camí per a córrer era al fons a la dreta. Per això van fer un forat considerable a cal PP, sobretot en l'electorat més jove i més urbà, el menys tradicional de formes. Les enquestes reflecteixen molt bé aquesta evolució, ja que, el 2017, hom els situava en un 5’5 sobre 10, en la ubicació esquerra-dreta, mentre que ara ja frega el 8 sobre 10. A Catalunya, Cs s'ha caracteritzat per la seva actitud permanent provocadora i obstaculitzadora, esdevenint així el partit antiCatalunya per definició, més que qualsevol altre. Volen tancar TV3 i Catalunya Ràdio, l'escola catalana, els Mossos d'Esquadra, tot amb un llenguatge lingüístic i gestual de fatxenda arrogant, de pinxo de barri, que troba en l'escarni l'esperit destructiu permanent i la irritació innecessària, la seva raó de ser, com ho palesa a la perfecció la seva croada obsessiva i infantil contra els llaços grocs. Especialitzats a crear conflictes allà on no n'hi ha, tant aquí (on no tenen cap batllia), com al País Basc (on no tenen ni un conseller municipal), aconsegueixen el màxim plaer anant a provocar la gent en indrets on ni tan sols tenen militants, justament perquè l'únic que esperen és el conflicte, amb l'esperança que algú s'hi torni.
 
Còmode en el món de la dreta més extrema i de cultura democràtica menys sòlida, les defeccions en aquest partit sembla que vagin agafant un ritme superior al que ja van iniciar, fa temps, Carolina Punset i Jordi Marí, al País Valencià. Amb un lideratge de nen capritxós, feliç d'haver entrat al clan del famoseo nacional, Rivera es permet de mentir i, sense la menor idea de les normes bàsiques de la política internacional, posa en situació incòmoda la mateixa presidència de la República francesa. Sense que se'n conegui cap projecte seriós, elaborat i creïble que afecti, ni que sigui de lluny, la vida quotidiana de la gent, de tots els ciutadans i no només dels seus, el discurs de regeneració de la política, de modernització del sistema públic de representació, de retorn del protagonisme a la gent, es va fonent com un bolado sota el sol roent d'estiu. No presenten, doncs, cap mena d'iniciativa digna d'aquest nom perquè no tenen res a presentar que no sigui l'odi, el menyspreu i el rebuig constant a tot.
 
Desfilant amb pas marcial amb el PP i Vox, sense manies, Cs ha desaprofitat l'oportunitat de bastir una opció seriosa de centre liberal, un espai responsable d'àmplia complicitat democràtica, capaç de fer de frontissa entre la dreta i la diguem-ne esquerra, entre el PP i el PSOE. Aquells empresaris catalans que reclamaven un Podem de dretes i que, amb altres d'espanyols, tants recursos van abocar a Cs, ara es deuen estirar els pèls veient en què va degenerant la criatura.

El bipartidisme, doncs, és on era, tot i que amb una intensitat inferior, sí, però la política espanyola continua oscil·lant entre el PSOE i el PP. Per això, les empreses que viuen gràcies a les polítiques públiques que tant els beneficien, el que volen és garantir la intangibilitat de l'estat i no estan per gaires romanços. I si, per una banda, Podem els fa pànic per les seves idees, ara s'ha vist com Cs els espanta, justament, per l'absència absoluta de cap idea política digna d'aquest nom, en constatar que és l'eina de poder d’un personatge consentit, a qui fins ara totes li ponien, però sense la més mínima solidesa, rigor i confiança que hom espera d’un projecte polític.

És per això que, a l'hora de la veritat, el poder econòmic no està per continuar abonant els experiments de química en mans de batxillers que juguen a fer política, i acaba confiant en qui ho ha fet sempre, en els professionals: el PP i el PSOE. I, tal com està el panorama ara mateix, sobretot en el PSOE, partit d'estat per damunt de qualsevol altra consideració. Per al poder real, doncs, el PSOE és un partit de fiar, segur, lluny de qualsevol aventura, perfectament previsible. Perquè, com tothom sap, Espanya, és a dir l'estat, és l'únic important...