Aquests dies ha causat rebombori la trobada que un empresari, caçador de talents, ha muntat al petit poble de Fonteta. Sembla, pel que diuen els mitjans de comunicació, que és una festa que se celebra cada any per aquestes dates per tal de reunir unes senyores i uns senyors que els uneixen interessos i afectes comuns. Amb les sacsejades recents, l’empresa transcendental que els hauria aplegat aquest any seria, no obstant, la voluntat de mantenir l’statu quo actual en la societat espanyola. Espanyola perquè, evidentment, la catalana, per a ells, no existeix. Segueixen veient Catalunya com un apèndix d’una maquinaria més gran que cal conservar i enfortir.     

Aquest any els assistents n’han estat més, fins a dos-cents seixanta. Tota una petita tribu amb ganes de saber que existeix. No obstant, alguns periodistes es pregunten, amb la mosca al nas, què han anat a fer en aquell paratge i en un dia de pluja personalitats de la categoria de polítics en actiu, algun de retirat, ex-ministres, accionistes de l’Ibex, banquers, assessors o advocats de renom. La primera resposta és prou coneguda i, fins a cert punt, òbvia: treballar perquè aquest mateix grup pugui seguir mantenint la posició política, econòmica i social que ha estat gaudint fins avui. La tasca en la reunió assenyalada consistiria en seguir amb el disseny d’unes estratègies més o menys opaques perquè la gran aposta del poble català no posi en risc allò que creuen que és seu.

Però dues-centes seixanta persones en són massa per poder fer res de positiu. Les reunions per establir plans i estratègies si es volen efectives no poden superar mai el nombre de dits que hi ha en una mà. Llavors, per què s’ha volgut no només fer una trobada d’aquest tipus sinó que s’ha intentat que fos el màxim de multitudinària possible, tal i com destaquen els cronistes quan diuen que el grup fou més nombrós que en anys anteriors? La resposta es troba en les formes intangibles del poder: calia coaccionar moralment el president i intentar de fer-li veure que al grup al qual pertany, o al qual es deu, és el que dissabte es va congregar al voltant d’un senglar cuinat. La reunió va ser en veritat una escenificació d’un ritual de pertinença. Una ensarronada amb format de ritus sinó d’iniciació, sí de confirmació.

Després de mesos, veuen que el president Mas no es fa enrere, i com que segur que de forma individual o en petits grups han intentat de fer-li veure, segons ells, l’error del camí endegat, han decidit augmentar la pressió a la manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado,” una sol·licitud implícita tot tenint cura que les formes no excedeixin. Probablement, i amb una certa raó –que no tota atès que el pànic fa veure bestieses-, aquest grup avui se sent amenaçat, i ha cregut que calia una forma més expeditiva de tractament de l’amenaça. Diuen els experts que la humiliació que un grup infligeix en un individu enforteix el sentiment de pertinença del grup alhora que debilita les defenses morals de l’individu. Per això el president no va anar-hi sol, sinó que ho va fer ben acompanyat. Aquesta perspectiva sembla versemblant atès que els cronistes indiquen que tot va ser molt gèlid i forçat.

Des del desembre passat, l’acció política ha agafat el relleu de l’acció social. La pressió en l’àmbit polític, protegit durant trenta anys, ara ja és perceptible. Però és el que toca: el conflicte ha de ser polític per evitar que sigui social. La pressió ha estat transferida cap amunt. Des del poble menut caldrà que seguim a l’aguait perquè els cops a dalt seran durs, i haurem d’estar amatents per evitar caigudes. Hem de preocupar-nos de protegir el procés. El president Mas ja ha pogut sentir directament l’afecte del poble, però les amenaces són reals. Sense deixar de controlar la por, cal treballar per cercar el poder que s’oposi al seu poder, el moral, l’econòmic, el polític, i el que mai no caldrà fer servir perquè no és nostre sinó de tot l’Occident. Aquest darrer és el garant de la nostra llibertat.