És habitual que hi hagi discrepàncies en els governs de coalició. Estrany seria, de fet, que no existissin. Les línies vermelles fluctuen, l'esperit negociador s'imposa per força i, quan tot va bé, les maniobres internes -que sempre hi són- difícilment es traslladen a l'exterior. És quan la cosa es posa lletja que s'airegen les discrepàncies, com ha passat a Catalunya al llarg dels dos últims anys entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC, que tenen un autèntic màster a l'hora de convertir qualsevol debat en una pugna pública.

A l'Estat, són el PSOE i Unides Podem els qui comencen acostumar-se les dificultats de gestionar les discrepàncies en un context complicat, de pandèmia i crisi econòmica, que exigeix fortalesa des dels governs. La primera coalició en democràcia a Espanya ha topat amb un context que exigeix solvència, rigor i respostes ràpides. I que provoca, de passada, desavinences inevitables entre dos socis que comparteixen una certa base ideològica però no les mateixes receptes, tant a curt com a llarg termini.

L'acord amb Bildu per derogar la reforma laboral n'és un cas paradigmàtic. L'esquerra abertzale s'ha esforçat avui a treure ferro a la marxa enrere del PSOE, que primer va donar el vist-i-plau a liquidar de forma íntegra la reforma de Mariano Rajoy i després, a última hora de la nit, se'n va desdir. Pablo Iglesias, líder d'Unides Podem, ha estat taxatiu aquest matí a Catalunya Ràdio: el que preval, ha dit, és el text que va fer públic Bildu al vespre, és a dir, la derogació íntegra del marc laboral aprovat pel PP.

Pedro Sánchez, en un exercici que conté habilitat, equilibrisme i un punt de la frivolitat marca de la casa, ha aconseguit en les dues últimes pròrrogues de l'estat d'alarma, ha aconseguit que partits tan diferenciats com Ciutadans, el PNB i l'esquerra abertzale li aprovessin allargar les restriccions. Quan un president aconsegueix això, no se li pot negar que és ell qui està al centre. Especialment quan la dreta -costa distingir Pablo Casado de Santiago Abascal- ha triat Núñez de Balboa i no Congrés dels Diputats.

Les dues pròrrogues, però, tenen una contrapartida. El missatge que queda al revers de les negociacions amb la formació taronja, els nacionalistes bascos i Bildu és que s'arriba a acords amb tothom menys amb ERC i JxCat. Amb els de Laura Borràs el clima mai ha estat propici -la negativa a la investidura i les crítiques a la taula de diàleg donen poc marge per una entesa estable que no desitgen cap de les dues parts-, però amb els republicans suposa un canvi de rasant respecte la investidura.

Per ara, de res ha servit el clima que ha intentat crear Gabriel Rufián -amb l'aval explícit d'Oriol Junqueras des de Lledoners- amb el govern espanyol. Això suposa un problema per als republicans de cara a les eleccions a Catalunya: el legitimisme de JxCat veu avalada la seva negativa a Sánchez -tot i no aportar cap alternativa solvent- i, ja se sap, quan vénen eleccions el gen convergent revifa.

L'actitud amb Catalunya també suposa un problema per a Podem. I, sobretot, per a Pablo Iglesias. Nou anys després del 15-M, ja amb experiència al Congrés i estrenant-se al govern espanyol, Iglesias és possiblement l'únic dirigent estatal que té un diagnòstic sobre el procés català que entén les raons de fons del sobiranisme. Però de poc serveix que defensi la taula de diàleg com una "oportunitat històrica" si, després, constata com Sánchez se sent més còmode amb Ciutadans que amb ERC. No cal anar gaire enllà per recordar que el líder del PSOE, a principis del 2016, va pactar una investidura -fallida- amb Albert Rivera. Iglesias, de fet, la va impedir.

Iglesias, per tant, haurà de gestionar la contradicció de governar amb algú que se sent més còmode amb Cs que assegut en una taula de diàleg. Què passarà quan arribin els pressupostos generals de l'Estat? Es veu capaç Podem d'aprovar una mesura estrella com l'impost a les rendes més altes amb el suport d'Arrimadas? Si la coalició PSOE-Podem aspira a l'estabilitat, haurà de mirar a l'esquerra, i mirar a l'esquerra és, en certa manera, mirar cap al sobiranisme. L'aritmètica no dona més de si.

L'estat d'alarma és també un estat d'alerta permanent entre partits, tant a la Moncloa com a Palau, on persisteix la discrepància sobre l'horitzó electoral. Fins que no hi hagi un interlocutor amb futur per endavant a la Generalitat, sigui del partit que sigui, tot continuarà enrocat. Com ja ho estava, per cert, abans de la pandèmia.