Els comuns van obtenir un resultat dolent a les municipals del 26 de maig. Els darrers quatre anys havien guanyat, amb Xavi Domènech de candidat, dues eleccions espanyoles seguides a Catalunya. Els mals resultats al Parlament s'explicaven, deien, perquè quedaven atrapats en una "insofrible" polarització entre independentisme i unionisme que calia trencar amb perfils més hàbils que Joan Coscubiela i Lluís Rabell. En aquest cicle electoral, els resultats han estat decebedors. Sense pal·liatius. Tercera força a les espanyoles i, més dolorós encara, reculant a les municipals i tornant als guarismes d'Iniciativa -fins i tot pitjors- a l'Àrea Metropolitana. La recuperació del PSC, el fort creixement d'ERC i les divisions internes han fet que es quedin sense representació a Terrassa o Sabadell o minimitzats a Badalona o l'Hospitalet. I també que els comuns hagin estat derrotats a Barcelona, on han pagat les dificultats de Colau per governar i arribar a acords malgrat la seva encertada identificació dels problemes.

Els socialistes els han superat amb claredat arreu i ERC s'ha convertit en l'alternativa d'esquerres a les ciutats. Els comuns no han aconseguit fer de la seva opció un moviment transversal ampli i de transformació i, amb el pas dels anys, i la sortida de dirigents com Xavi Domènech, Albano Dante Fachin, Joan Josep Nuet o Elisenda Alamany, l'espai de l'esquerra alternativa s'ha empetitit. Ada Colau és, a hores d'ara, el gran actiu. Gairebé l'únic. Ni es poden permetre que caigui ni ella vol marxar. No va de política, de quins programes són més similars o quins projectes de ciutat casen més. Va de lideratges i personalismes.

Així les coses, posar-se en mans de Manuel Valls i Ciutadans per ser alcaldessa és assumit per la pràctica totalitat dels quadres i, segons sembla, la majoria de les bases com un mal menor. El que, en una entrevista a NacióDigital, va definir com una "operació estranya" que en cap cas contemplava, és ara el salconduit per mantenir la vara d'alcaldessa. Encara que això suposi que, per primer cop, Barcelona tingui una alcaldessa que no és la més votada a les urnes.

L'espectacularitat de Valls fent Colau alcaldessa ha fet, a més, que quedés incorporada sense contradiccions la suma del PSC a l'equació com a soci d'un govern repartit al 50%. Fa un any, després del 155 i de l'empresonament dels líders independentistes, la militància dels comuns va optar per fer-los fora del govern de la ciutat com a càstig. Miquel Iceta i Jaume Collboni no han rectificat en res, no han renegat de res i encara ara es mostren disposats a validar l'aplicació d'un nou 155 si s'escau. Però Colau sí que ha canviat i, en Collboni, només hi veu ara una altra formació d'esquerres amb la que es pot arribar a acords fraternals. "Reivindico la tradició que representa ICV a Barcelona", vam titular a NacióDigital l'entrevista que li vam fer en campanya a Jaume Collboni. Segur que ell ara tampoc diria ja aquesta frase. Ja té els comuns on volia. 

En un context tan complex com l'actual, les sumes sempre tenen diverses derivades. Si Colau es converteix en alcaldessa gràcies a Valls això tindrà, immediatament, dues conseqüències: una a Catalunya i una altra a Espanya. En aquest darrer cas, per a Pedro Sánchez serà més difícil dir que no a Podem per compartir govern a l'Estat. No el podran acusar de pactar amb els socis de l'independentisme. L'alcaldessa serà vista, a Madrid, com el fre als colpistes per aconseguir el govern de la ciutat. A la borsa política de Madrid, cotitzarà més. La seva agenda social, rebaixada pel PSC i per Valls (d'aquí a dos anys veurem què en queda de les remunicipalitzacions), no espantarà els poders econòmics.

Que el PSOE i Podem compartissin executiu seria una bona notícia per a l'independentisme, que podria aspirar a un nivell d'interlocució més alt i profitós amb la Moncloa. Però a Catalunya la conseqüència més clara és que l'operació per salvar Colau dificulta, i molt, la maniobra d'ERC de bastir ponts amb l'espai dels comuns -a la que ja no va ajudar gens la forma d'incorporar-s'hi d'Alamany i Nuet- i fins i tot amb el PSC, demonitzada pels sectors més nacionalistes.

L'encara alcaldessa manté formalment que el seu objectiu és un govern d'esquerres tot i que els socialistes no volen ni reunir-se amb ERC, a qui no perdonen el veto a Miquel Iceta per anar a presidir el Senat. Colau no podrà negar que l'"operació estranya" que mai havia de fer allunya més que mai la lògica d'aliances d'esquerres transformadores i republicanes (Valls i Collboni són tan monàrquics com el comte de Godó) que promovia quan va aterrar a la política institucional. Per salvar-se ella, haurà rostit i decebut als que havien construït ponts. Sort que en política tot és efímer.