Deixo sense comentari l’enèssim atac Wert a la immersió, aplaudit generosament per l’Espanya de sempre. Comento a canvi la pífia monumental de Pablo Iglesias, que ni era conscient de tenir els peus a la galleda. Diu l’home que no té opinió sobre el corredor mediterrani. Un tema que és crucial per l’economia catalana (i doncs per l’espanyola), que s’ha reclamat des d’aquí durant anys, aquest eurodiputat el desconeix. Us adoneu com Espanya prescindeix de Catalunya quan confecciona la realitat? Com hi som invisibles, impalpables i inescoltables? La nova política, mancada dels anys de preparació que dóna l’estructura de partit, només té resposta per allò que la beneficia. Ho dic també per l’Ada Colau.

La dona ha demostrat conèixer poc la realitat de Barcelona com un tot orgànic, la realitat més enllà de Nou Barris. En un discurs de tall gruixut, atribueix a l’Ajuntament coses que no li corresponen –la pensió dels urbans de Ciutat Morta--, municipalitza coses que són metropolitanes –el preu del transport--, oblida herències i dèficits –el preu del transport un altre cop, o l’aigua--, esquitxa que fa fort –una corrupció que el municipi no té—i, en definitiva, redueix la ciutat a un conflicte de desigualtat, que tampoc està ben enfocat. Per entendre’ns: és cert que la renda varia segons el districte, però no que varii la qualitat dels serveis. L’escola, la biblioteca i la sanitat de Nou Barris és tan bona com la de Sarrià. Cal treballar per anivellar desigualtats però no és just de plantejar una ciutat que corre el risc d’esdevenir “insegura”, com qui parlés de Rio de Janeiro en temps de les fabeles inflamades.

La confrontació Nou Barris vs. Barcelona és impròpia del caràcter de la ciutat. Després hi ha la resta. La confusió entre “dret a decidir” –el refugi dels unionistes progres—i participació ciutadana és volguda. Votar-ho tot! Tot val el mateix! Per això a la senyora Colau la premsa unionista progre no la compta com a sobiranista. ¿Poden els sobiranistes de la capital catalana votar això?