Fa una setmana, la dreta espanyola, aquest subjecte polític que quan és a l'oposició surt a cridar al carrer per fer tot allò que tan vulgar li sembla quan ho fan els altres, semblava a punt per consumar la seva Reconquista. La manifestació de diumenge va acabar sent una punxada estrepitosa, però, és clar, darrerament estem avesats a no perdre l'oportunitat de perdre cap oportunitat, i és d'aquesta manera com un gran fracàs ha acabat esdevenint un èxit incontestable.

Perquè, al capdavall, Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal han aconseguit que per art de màgia es faci realitat allò que histèricament exigien diumenge passat: que es talli de soca-rel el diàleg amb el malèfic independentisme català i que s'avancin les eleccions perquè "todos los españoles" puguin així decidir si aparten o no de la circulació l'"okupa" de Pedro Sánchez. Els seus desitjos ja són realitat. Felicitats a tots els que ho han fet possible.

Qui són? Bé, l'adjudicació de les culpes anirà per barris i dependrà en bona mesura del vidre ideològic amb què cadascú es miri les coses. Tots en tenim un, al capdavall, estiguem més o menys informats de com van anar de debò les coses la setmana passada en el diàleg entre Madrid i Barcelona. Aquell dijous, particularment. I bé, es pot pensar que l'independentisme ha tibat massa la corda amb l'exigència de l'autodeterminació, no com a tema de conversa sinó com a dret que cal "fer efectiu" (un dels 21 punts del document lliurat a Pedro Sánchez), però també que al govern espanyol ja li ha estat bé poder presumir d'una trencadissa amb el 'separatisme' per centrar-se en una hipotètica foto amb vista a les eleccions.

Sigui com sigui, una valuosa oportunitat per encarar la (llunyana) resolució del conflicte s'ha perdut, i s'equivocarien els independentistes temptats de llegir el moment actual en la funesta clau del "com pitjor, millor". Allò que vindrà després del 28 d'abril, sigui el que sigui, serà més feixuc, frustrant i inoperant del que hem tingut en el darrer semestre.

I per acabar-ho d'adobar, algunes complicitats (necessàries) de l'independentisme, no només amb els electors espanyols a l'esquerra del PSOE, sinó també amb les sensibilitats més socials de, posem, la Barcelona metropolitana, es poden veure ara mateix violentades. Simpatitzants que no entenen que es puguin llançar a l'abocador uns pressupostos millors que els de l'any passat. Sí, aquesta incomprensió també es pot fer rebotar cap al PSOE, per permetre que el veto a tot intent de negociació sobre temes tabú hagi pesat més que la millora social. Però triar una lectura o l'altra és una qüestió de marcs mentals, i l'independentisme sap prou bé quin és el més poderós.

Són, en fi, dies d'eufòria per Casado, Abascal i, potser més encara, Rivera, el que té més números en les sumes que puguin resultar de la rifa del 28-A. Ells sí que en saben: mentre les gegantines manifestacions independentistes no han servit per assolir els seus objectius, ells surten ben triomfants i somrients d'un estrident fracàs de convocatòria. Una punxada no havia donat mai tant rendiment.