El cordó sanitari és un fenomen similar a l’amor: no només ho has de proclamar; t’ho has de creure, ho has de practicar, has de regar-ho i sobretot t’has de sacrificar. Després de les eleccions municipals i autonòmiques el pati polític espanyol s’ha vist envaït de pactes entre el Partit Popular i Vox. Ja en les estranyes eleccions autonòmiques de febrer de 2022 a Castella i Lleó on el popular Alfonso Fernández Mañueco va pactar el govern amb la formació d’ultradreta, escissió del PP en el seu moment, es va trencar l’amor. El PP volia governar, i va trobar suport en Vox. Preocupant donar pes als ultres en un govern autonòmic. Sí. Però si realment creiem en el cordó sanitari des de l’altra riba el PSOE hauria d’haver ofert els seus vots al PP per facilitar la investidura i evitar l’entrada de Vox a les institucions. Però no. Perquè el cordó és mentida, i s’acaba on comença un mateix. Als socialistes -a Podem-Comuns no diguem- els va molt bé -no han de fer res més- tenir de reclam electoral que el PP és el mateix que Vox i que torna el franquisme ultramuntà. La setmana passada després de veure com Vox arribava a diversos pactes al País Valencià, Balears o l’Aragó vam assistir com el previsible acord PP-VOX es desfeia a Extremadura. Tot i que potser es desfà. Cordó d’aquella manera.
 
A banda que això del cordó sanitari és una cosa molt seriosa. I aquí ho apliquem molt a la lleugera. Sobretot des de l’esquerra, esclar, que sempre té raó i mai fa pudor. Entenc l’animadversió i rivalitat encesa amb les forces de centredreta o dreta. Però no es pot parlar d’aïllar a formacions democràtiques. El PP és un partit democràtic, i punt. En canvi, Vox no actua com a tal, i defensa idees contràries a la Constitució i al sentit comú i favorables a la confrontació social i la desigualtat. Per això s’ha de tenir compte amb el que desitges. Lamento citar-me, però estic cansat de repetir que només funciona això del cordó famós a Alemanya, on alguna cosa en saben d’ultradreta. I va bé perquè tots els partits hi juguen, des de sempre. I no s’ho salten. Veiem sovint pactes entre verds i conservadors, o liberals i verds, o socialistes amb conservadors. Perquè no permeten que hi siguin els ultres d’Alternativa per Alemanya (AfD).
 
I porto terribles notícies des de l’habitualment previsible política alemanya. L’AfD ha guanyat aquest diumenge les eleccions anticipades de Sonneberg, un petit districte de Turíngia, que esdevindrà així el primer territori governat per la ultradreta a Alemanya. El candidat de l'AfD, Robert Sesselmann, va aconseguir el 52,8% dels vots, de manera que es convertirà en administrador del districte -landkreis en diuen-. És un territori petit, una gerència de mínim nivell, però ja hi són. I el preocupant és com ho han aconseguit, sent més de la meitat dels vots. Inapel·lable. Res a dir, guanyen la partida els antidemòcrates. No és només que ens hàgim fumat la paradoxa de la tolerància del gran Karl Popper. Ja sabeu, allò que -resumint- si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Els ultres han guanyat.
 
Veient com el cordó sanitari només és una eventual manera de frenar els ultres. Ara què? Aquí, a Catalunya o Espanya com vulgueu, no s’ha estat capaç ni de ser generós ni de ser sacrificat. Valgui el cas de Ripoll o valgui qualsevol cas que hem vist entre PP i PSOE, que segueixen amb perseguir allò de "Sánchez o España" o que "el PP és Vox". Tanta miopia electoralista és nefasta per la societat. Perquè la política és l'única solució. Com més farts estem de polítics que no aporten respostes, més a prop estem de l’abisme de les vies senzilles del populisme. Quan tot s’hi val, ja anem tard. I no soc catastrofista, però costa tenir esperança. Més encara quan des de certa part de l’independentisme es demana l’abstenció a les eleccions espanyoles. Per començar, costarà saber com podem entendre l’abstenció com indepe o tan sols gent esgotada, en el seu moment uns altres antisistema com Herri Batasuna demanaven el vot nul, per poder ser comptats. La solució mai pot ser no participar. Els ultres, els que volen trencar el sistema i la convivència, sí que hi juguen i molt fort. Aquesta ferum de Weimar és preocupant, però més preocupant és que no es faci res més enllà de proclames buides amb regust electoral, això també val per al front democràtic que va proposar el president Aragonès i que de tan buida que és la idea ni se la recorda ni se la critica.
 
Fa gairebé dues dècades Josep Lluís Carod-Rovira va ser fulminat com a vicepresident de la Generalitat després de saber-se que s’havia reunit amb membres d’ETA. La seva resposta va ser convertir-se en cap de llista d’ERC a les següents eleccions espanyoles, posició que fins llavors era de Joan Puigcercós. En aquella campanya electoral que vaig seguir com a periodista recordo una frase d’aquelles amb sorna que usava el gran orador de Cambrils: “No es pot dir que no s’ha de fer política espanyola, que no se’ns ha perdut res a Madrid: quan a Madrid se’ns ha perdut tot”. Tenia raó llavors, i ara. El primer pas seria tornar a tenir presència i prestigi en la política espanyola. Ser per fer i fer per ser. Sona a pujolisme, sí, i per això mateix hauria de funcionar.