L’acusació número u que s’ha adreçat en aquests anys de procés a ICV, primer, i a l’espai dels ‘comuns’ després, és la d’una falta de definició en l’eix nacional, sigui a favor o en contra de la independència. A Iniciativa, i a les seves sigles successores, els incomodava, hem dit, la discussió sobre un estat català perquè el seu camp d’acció ideològic natural era, és, l’eix esquerra-dreta. I quan un debat et fa més nosa que servei, i et fa por que pugui dividir el teu electorat, el més prudent és procedir a expulsar-lo elegantment a l’estratosfera.

És el fenomen sovint etiquetat com a equidistància, que no té per què tenir conseqüències greus quan es tracta d’un tema menor o perifèric (per exemple, la posició sobre Israel i Palestina, sobre la qual l’independentisme tendeix a passar de puntetes per no sortir-ne escaldat pels uns o pels altres, i segurament fa bé), però que pot acabar llastrant unes sigles quan som davant d’una matèria central en l’agenda política. Vet aquí els ‘comuns’, que viuen esclafats entre els dos blocs del Parlament amb els seus vuit humils escons.

Però és interessant observar que sembla estar naixent una nova equidistància i que ve a ser el negatiu d’aquella que han practicat els ecosocialistes. Una no definició, o definició vaga, no pas en l’eix nacional, sinó en l’altre, l’esquerra-dreta, i que acompanya ara per ara les primeres passes de la Crida per la República. Un espai presentat com a “lloc de trobada de gent de diverses ideologies” on el ciment el posa l’afany de materiaitzar “al més aviat possible” la República Catalana. No puc evitar sentir-me admirat davant la convicció dels timoners d’aquest projecte. I si aquesta república triga uns quants anys, dècades posem per cas, a fer-se realitat? Confien a mantenir viva aquesta ‘crida’ que se sosté exclusivament en una suposada imminència de l’estat independent?

Fins ara, l’equidistància en una qüestió troncal passava factura. Però, és clar, parlàvem de la independència. És possible que decidir ser d’esquerra transformadora o de dreta liberal, amb tots els colors de l’arc ideològic que hi ha pel mig, hagi deixat de ser una cosa rellevant a la Catalunya del 2018. També pot ser que declarar-se obertament de centredreta o de dreta sigui improcedent en el nou catalanisme: això ho deixem per al PP de Pablo Casado o per a Ciutadans. Molt bé, però aquest nou ‘moviment’ em fa patir una mica: si es consolida com a partit al llarg del temps sense dotar-se de més contingut ideològic pot acabar donant la raó als qui sospiten que, al cap i a la fi, a Catalunya la vida és allò que va passant mentre l’independentisme, una part si més no, va fent plans.