La pandèmia global, la crisi econòmica i severa l’emergència social derivada estan alterant l’agenda política arreu. També a Catalunya i a Espanya. Tots els càlculs i previsions polítiques dels darreres mesos han saltat pels aires. I ningú està en condicions de refer les previsions i l’agenda perquè el grau d’incertesa és altíssim. Tots hem descobert la vulnerabilitat de les denominades societats de capitalisme avançat en un món d’intercanvis econòmics globalitzats. Som, literalment, en una cruïlla. Un moment en què inevitablement cal optar entre diferents camins, diferents opcions.
 
No podem menystenir les possibilitats sobre que s’acabin imposant camins que opten per l’autoritarisme o per receptes econòmiques que augmenten les desigualtats socials i territorials alhora que afavoreixen un creixement econòmic poc respectuós amb el medi ambient.
 
Però també hi ha la possibilitat d’un canvi de paradigma. D'un trencament amb el discurs hegemònic dels darrers 30 o 35 anys. Un trencament amb la ideologia neoliberal que ha fet passar bou per bèstia grossa tot fent creure que el mercat desregulat actua com una mena de deus ex machina que garanteix creixement econòmic i prosperitat. Un trencament que signifiqui una aposta per un paradigma centrat en un progrés humà inclusiu, territorialment i ecològicament equilibrat.
 
Com pot afectar d’aquest canvi disruptiu a la política catalana i la política espanyola? En tots dos casos la seqüència "pandèmia, crisi econòmica i emergència social" ens ha agafat amb el pas canviat. En el cas d’Espanya, el govern més democràtic  i progressista imaginable (aliança d’esquerres reformistes amb suport directe o indirecte de la gran majoria del sobiranisme català, basc i gallec) s’ha trobat amb una emergència imprevista en un moment en què els engranatges de la coalició no estaven acoblats ni greixats.
 
Quan el govern de coalició PSOE-Podemos intentava acordar una resposta a les diferents crisis sistèmiques del règim del 78, s’ha trobat amb un canvi de guió radical que ha alterat totes les previsions i totes les prioritats. La resposta a aquesta emergència ha estat penosa. Una suma d'improvisació tècnica, absurd i ineficient replegament centralista, retòrica militarista i lentitud i timidesa en les accions de rescat social.
 
Però el capteniment de la dreta espanyola encara ha estat més lamentable. Sense reconèixer ni un gram de responsabilitat per les polítiques de descapitalització dels serveis públics que han practicat de forma sistemàtica en les etapes dels governs d’Aznar i Rajoy, s’han dedicat a intentar obtenir el màxim rèdit polític de la situació. El càlcul polític és tant clar com immoral: la cruesa de la crisi econòmica i social farà insostenible el reformisme de les esquerres al llarg del 2021. Estricta especulació amb el patiment social com a palanca de poder.
 
Però davant d’una situació d’emergència social com la que s’està obrint pas dia a dia, només hi ha una opció decent. També a Catalunya. Cal renovar i actualitzar l’aposta per polítiques inclusives que rescatin les persones i el teixit empresarial que incorpora valor afegit i genera riquesa. Necessitem formalitzar un nou contracte social que trenqui amb el paradigma neoliberal i que cohesioni la societat catalana. Com?  Fent polítiques republicanes amb visió d’estat. El republicanisme català necessita fer política d’estat a Catalunya. Tan cert com que no pot prescindir de fer política a Madrid i a Brussel·les.
 
Quina política té sentit avui a Madrid? La temptació independentista de pensar, com fa la dreta espanyola, que com pitjor millor és irresponsable i delirant. Probablement aquesta dreta crepuscular espanyola l'encerta quan calcula que l’experiment inèdit d’un govern de coalició d’esquerres suportat pels sobiranismes perifèrics acabarà fracassant penosament al llarg del 2021. La qüestió és ¿què guanyaria el republicanisme català contribuint per activa o per passiva a aquest fracàs? Perquè només hi haurà dues opcions. O es fa pinça o no.
 
Evitar fer pinces amb la dreta postfranquista i neofranquista és imprescindible per facilitar el rescat social i la formalització de grans acords socials i polítics nacionals a Catalunya. Sense polítiques d’aprofundiment democràtic i cohesió social no es podran reforçar majories socials incontestables a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Ni hi haurà cap desbordament de democràtic a favor de la plena sobirania. No ens calen aprenents de bruixot. És molt senzill: contra pitjor, pitjor. Sobretot pels que més pateixen.