Oriol Junqueras i Marta Rovira acaben de publicar Tornarem a vèncer (I com ho farem) (Ara llibres), un mena de manual d'urgència amb una clara voluntat d'orientar l'independentisme -i no tan sols el d'ERC- en un moment d'aparent desmobilització i desencant d'una part important d'aquest sector de l'electorat.

La casualitat ha volgut que el llibre ixca en plena batussa a les files de l'independentisme conservador i gairebé coincidint amb una enquesta publicada pel diari de la gent d'ordre, La Vanguardia, la qual dona a ERC en unes hipotètiques eleccions catalanes, 41 diputats, deu més dels que té actualment. La mateixa enquesta assenyala que JxCat es quedaria amb 31 diputats, tres menys dels que ara tenen. Tot plegat, allò que assenyala la prospecció demoscòpica és que l'independentisme, lluny de retrocedir, es consolida i obté una còmoda majoria mentre l'unionisme resta tocat, sobretot, per la dreta. I encara que ERC, malgrat l'insidiós soroll de fons de les xarxes socials i dels maldecaps que li ocasiona la seua complicada posició en Madrid, és, ara com ara, la força política hegemònica dins de l'independentisme.

Així les coses, el llibre de Junqueras i Rovira, no podia ser més oportú, sobretot, perquè fa mesos també que des d'alguns sectors s'acusa inopinadament ERC d'haver tornat a la política del peix al cove. Aquest és, evidentment, el pitjor dels atacs atès que deixa Puigdemont i les seues contínues crides a la unilateralitat com a l'únic líder compromès sense titubejos amb la independència i a ERC, el seu principal adversari, com a un partit resignat a l'autonomisme més vergonyant. Des d'un punt de vista estratègic el plantejament és simple i aparentment efectiu però fàcil de desmuntar per poc que un grate, per exemple, en les mateixes incongruències de Puigdemont que no dubta en entregar la Diputació de Barcelona al PSC alhora que clama per la confrontació amb l'Estat que dirigeix el socialista Sánchez.

D'altra banda, no és cert que ERC haja renunciat a res -ni menys encara que haja traït l'anomenat esperit de l'1 d'octubre- com demostren els arguments desplegats en el llibre que acaben de publicar els seus dos principals dirigents.

Junqueras i Rovira parteixen de l'acceptació dels fets polítics esdevinguts a partir d'octubre de 2017 en un exercici necessari d'autocrítica però sense que això implique renunciar a res. Fet i fet, l'objectiu final, la raó de ser de l'actuació política d'ERC és, afirmen, "aconseguir la llibertat de Catalunya", tenint en compte els encerts i els errors comesos la tardor de 2017 i sabent també que el règim monàrquic es defensarà.

La recepta per assolir la independència passa, segons ells, per un referèndum pactat que permetria un reconeixement internacional immediat. És la forma més civilitzada i que compta amb un suport, segons el CEO, d'un 78 % dels catalans. La reclamació del referèndum té per als dirigents republicans tres virtuts polítiques, "(...) uneix la majoria de la societat catalana, divideix el govern espanyol i li provoca contradiccions -una part de la coalició està disposada a parlar-ne i l'altra no-, i és un llenguatge que Europa entén (...)".

Amb tot, els republicans saben que Espanya no és el Regne Unit i que com el referèndum no entra, ara com ara, en els seus càlculs caldrà tenir en compte d'altres escenaris sense deixar de mantenir la mà estesa. Catalunya s'ha de preparar, doncs, "(...) per desbordar democràticament el règim monàrquic si s'enroca en l'immobilisme o fins i tot involuciona (...)". Això no obstant, la unilateralitat no es pot invocar "frívolament", ja que parlar "(...) d'unilateralitat i de confrontació tot el dia no farà el miracle". Cal saber que aquesta, com va passar l'1-O, desfermarà la violència de l'Estat i recórrer-hi, doncs, només serà possible amb "una sòlida majoria ciutadana i institucional, i amb una ampla majoria complicitat dels agents socials i econòmics (...)

Dit d'una altra manera: com més força tinguem, més unilateralitat podrem aplicar (...)". Una estratègia que els dirigents creuen possible i necessària en la mesura que les condicions objectives ho permetin i que va lligada a la qüestió de la desobediència civil com a eina totalment vàlida i democràtica. Caldrà, però, abans, "construir una cultura de la resistència i del sacrifici". "No portarem", afirmen tot seguit, "el vaixell contra esculls, mantindrem tothora la voluntat d'arribar a acords i de prioritzar el benestar dels nostres conciutadans, però també mantindrem una voluntat inequívoca de votar per decidir i de fer complir el mandat popular si és favorable a la independència. (...)".

No sembla que ERC, per allò que asseguren Junqueras i Rovira, estiga encaminant-se cap al parany de la política del peix al cove, ni menys encara renunciant a res. Més aviat, el que els seus principals dirigents estan demanant és, de forma diàfana, una reestructuració de les forces socials i polítiques, de llarg abast, que a l'última permeta agafar impuls i fer el pas cap a la independència fent-ho amb garanties, més enllà de les proclames més o menys buides o més o menys èpiques. Aquesta és la clau.