Les paraules del president Torra des de l'escenari del Teatre Nacional criden a una gran marxa però no serveixen per omplir el buit estratègic que a dia d'avui fa que l'independentisme sigui un vehicle de gran motor mancat de GPS. El discurs del cap de Govern català és un mínim comú denominador de circumstàncies, que no constitueix per si mateix un programa polític. Massa tou per als hiperventilats i massa màgic per als pragmàtics. 

La presidència de Torra -tenallada per equilibris impossibles- acaba convertida en el símbol d'un desconcert molt ampli, constantment ha de pivotar entre la complexa realitat d'una autonomia afeblida i una república imaginària que s'invoca mecànicament com un conjur. Propulsat com un president provisional i delegat que no fes ombra a ningú, el drama de Torra és que ha de donar -pel que sembla- continuïtat a un guió que els seus autors van escriure amb més tàctica que altra cosa. L'horitzó dels judicis contra els polítics independentistes afavoreix que el vell guió sigui recitat sense esmenes. 

Aferrant-se als grans mots, a la poesia i a les tautologies voluntaristes, el missatge presidencial sembla pensat per mantenir a tota costa la il·lusió de les bases del sobiranisme. Una il·lusió vaga i ambigua, feta d'imatges mítiques que remeten a lluites d'altres pobles. Paradoxalment, com més cerca Torra aquesta connexió emotiva més escepticisme provoca entre aquells que actuen com a guardians de la puresa i autenticitat del procés. El fenomen reforça sense voler els sectors més inflexibles de l'independentisme, prestos a assenyalar suposats traïdors a la causa davant de tot allò que no segueixi les seves consignes. Recordeu una de les estampes més peculiars d'aquest passat agost: persones convocades pels CDR van manifestar-se davant de les seus nacionals d'ERC, PDECat i la CUP sota l'eslògan "desobeïu o dimitiu", com si els republicans i els convergents no tinguessin gent a la presó i a l'exili. L'extrem d'aquesta actitud l'encarnen aquells que es dediquen -sobretot des de les xarxes socials- a atacar durament els presos i exiliats perquè "van abandonar quan el poble estava disposat a tot". L'espectacle és descoratjador.

Atrapat en un relat que va cremar-se el dissabte 28 d'octubre, sense estratègia clara i compartida, i sense un lideratge que vulgui i pugui obrir una veritable nova etapa, l'independentisme s'ha enquistat en uns llimbs interiors dominats per la pulsió emocional i els retrets inflamats, incapaç de transformar la indignació en una visió política que endreci les forces, les energies, les prioritats i els discursos. Joan Tardà és un dels pocs dirigents de l'independentisme que intenta fer alguna cosa en aquest sentit, amb prou coratge per parlar clar, la qual cosa té costos. Els revolucionaris de saló -els cínics fanatitzats que exigeixen sacrificis tothora sense arriscar ni un pèl- han pres Tardà de cap d'esquila.  

Torra apel·la a la mobilització de les bases i dona per fet que l'independentisme "té la majoria social al darrere", una afirmació clarament discutible a partir de les xifres de les eleccions catalanes del 27-S del 2015 i del 21-D de l'any passat, una idea que complementa fent crides als no sobiranistes que van sentir-se motivats pel referèndum del Primer d'Octubre i l'anomenada vaga de país que va tenir lloc després. El d'ahir va ser el discurs d'un activista amb bones intencions -com un entrenador abans del partit- més que el d'un president conscient de la seva greu responsabilitat.